L’ART I EL ‘MERCADILLO’

El neoliberalisme cultural ha matat l’art. La conversió d’agents i agitadors en indústria, la concepció estrictament mercantil de la cultura i la desaparició del mecenatge han convertit l’artista en un simple fabricant de plaers mundans sumptuaris. Inspiració i creativitat han estat substituïdes per tecnologia. És el món d’avui i els artistes hi fan nosa; no calen laments.

Llegeixo en una entrevista amb Manfred Eicher, fundador d’ECM, la discogràfica més prestigiosa del jazz que arriba als quaranta anys en plena forma, com concep ell cada disc que publica: “he optat per una música amb un alt contingut poètic”, diu. Després recorda com l’edició de Köln Concert, de Keith Jarret, segurament un dels millors discos del segle XX de qualsevol gènere musical, va marcar profundament l’avenir de la companyia. Al mateix suplement cultural, llegeixo unes pàgines abans una entrevista amb l’escriptor mexicà Edmodio Quintero on afirma el que avui en dia és una quimera: “la llengua és un instrument descurat, l’escriptor ha de passar comptes, no amb el mercat, sinó amb Cervantes”. Tanco el diari, miro les dues edicions de Köln Concert que tinc a la discoteca i penso si mai més hi haurà un altre virtuós capaç de passar a la història de la música com Jarret. Al cap d’un minut, repassant alguns dels llibres editats recentment per segells potents, penso en el que diu Quintero i em deprimeixo. Per cert, la poesia ha desaparegut dels seus catàlegs. La indústria s’ha carregat un gènere. I no acabarà aquí la cosa.
Recolzat a la barra del Marina, xumant un gintònic per passar el tràngol, m’agafen els cinc minuts ‘revolta global’ i alço el got clamant venjança per la mort de l’art a mans del neoliberalisme. El mercat ha convertit el creador en un simple treballador autònom a qui es paga més o menys, en funció de la seva ratio de vendes, perquè fabriqui petits plaers mundans a còpia de banalitzar els llenguatges artístics, ja sigui amb la tecnologia, ja sigui baixant el llistó de l’exigència intel•lectual i sensorial fins al límit necessari per què, qualsevol analfabet funcional compri el producte i, bo i gaudint-ne, es consideri prou culte,o cool, que és la part del cos amb la que molts d’ells pensen, per entendre’l, parlar-ne i criticar-lo.
Però a la segona copa les coses es veuen amb més realisme. Si els agents s’han convertit en indústria, i són els ‘controllers’ i els gerents els que diuen quina novel•la es llegirà la pròxima temporada és que, siguem realistes, avui en dia els creadors i artistes en el sentit històric del terme, fan nosa. El caràcter lliurepensador, crític, desvetllador de consciències i indomable de l’escriptor, el músic o el pintor és un vestigi del món d’ahir, quan la raó i el pensament, enfrontats als poders terrenals i no, van ser el motor que va empènyer la humanitat cap a la llibertat.
Al món d’avui (i que em perdoni Zweig) tot això no te cap valor. Els paràmetres amb que, des de l’individu, es mesura la llibertat són la posició econòmica i social. La resta poc importa, o gens. La cultura que es fa i es consumeix avui només va dirigida a aportar valor afegit a aquests dos paràmetres.
L’art no ha mort, s’ha convertit en un subproducte ‘made in xina’ que es ven a basars i ‘mercadillos’. Qui vulgui dedicar-s’hi ja sap el pa que s’hi dona: res de virtuosismes al Stenway de cua durant dues hores, res de culte a Cervantes o Pompeu Fabra, això no ven. La indústria perd la xaveta per un nou Larsson, un altre Avatar o el cantant que aconsegueixi capgirar l’ensorrament de la gran indústria del disc. La pregunta és, d’aquí a un segle, que en quedarà de la història de la cultura contemporània. L’època més reeixida científicament i tecnològica de la humanitat es saldarà amb Dan Brown, James Cameron o Enrique Iglesias? Els estudiants de secundària de l’època no entendran res.
Demano un altre gintònic, deus ser una de les poques coses que millora amb el mercat global.

Menys Ànima
a TV3. La idea de vertebrar la programació del 33 prenent com a eix l’espai cultural Ànima ha fracassat. A partir d’avui el programa passa de diari a setmanal, amb menys pressupost i un nou director, Lluís Cuevas, que ha abandonat iCat FM per fer-se càrrec de la programació cultural del 33. Amb De llibres i Alexandria va aconseguir excel•lents resultats, per això l’han tornat a cridar.

Almeria teatre
Plantant cara al mercat amb una aposta arriscada i reeixida, la companyia que dirigeix Víctor Álvaro ha recuperat un teatre i posa en escena amb un nivell interpretatiu elevat, ‘The Black rider’, una opera de Robert Wilson, Tom Waits i William Burroughs. Els exegetes neoliberals del mercat de la cultura dirien que estan guillats; nosaltres, encara que siguem pocs, els aplaudim i recomanem.