Essent en Josep Cuní cap de programes de Catalunya ràdio, això era cap a 1985 o 86, vaig presentar-li un projecte per fer un programa d’humor i sàtira política. Després d’examinar-ne la tesi argumental i l’estructura radiofònica, en Cuní va dir-me que potser es podria fer si m’avenia a no fer facècia d’unes quantes persones. Li vaig preguntar de quines i me les va enumerar. A grans trets la llista incloïa tots els diputats del Parlament, el Congrés i el Senat, els governs de l’Estat i de Catalunya, consistoris en ple de més de 20 mil habitants, estaments eclesiàstic i militar al complert, ai las!, representants de la burgesia local, empresaris, financers, plantilla i junta del Barça i l’Espanyol i un llarg etcètera que em va portar a la conclusió que, a les úniques persones que podria criticar serien els membres de l’equip del programa, és a dir; a mi. LI vaig dir a en Cuní que no patís, que no el posaria en cap compromís, i vaig desistir del projecte, és clar.
Quan en Toni soler i els seus van començar amb Minoria absoluta a RAC 1, abans de Polònia, el que més em va satisfer va ser pensar que, aquella Catalunya poruga i submisa als poderosos de 1986 havia canviat, i encara més tenint en compte qui és el propietari d’aquesta ràdio. El salt a la tele pública amb Polònia el vaig interpretar com un inequívoc senyal de maduresa del poder, el públic i el fàctic. Vaig pensar fins i tot que la vella idea del control absolut dels mitjans de comunicació per part dels grups de pressió, com a mínim a Catalunya, no era tant asfixiant coma d’altres indrets perquè aquest era un país modern i culte. Em vaig equivocar de mig a mig, evidentment. Es tractava d’un simple miratge.
Era pur tacticisme. Tan a la dreta com a l’esquerra, als capellans com als empresaris, als banquers com als presidents de clubs de futbol, els convenia donar una imatge oberta, plural i moderna d’acord amb els temps que corrien de bonança econòmica que, ja se sap, comporta també grans efluvis de liberalisme social i vital. A la que la crisi ha instal•lat de nou el conservadurisme més ranci al si de la societat, a la que el deteriorament la vida col•lectiva i la nul•la capacitat de la classe dirigent per resoldre-la ha provocat una important dosi de merescut menyspreu dels ciutadans envers tota mena de poder, l’oligarquia local ha començat a inquietar-se i a mobilitzar-se (directament o a través dels seus corifeus mediàtics, contra els programes d’en Soler, en Lucas i en Novell. La gent, especialment la que mai no ha tingut capacitat per generar opinió, veu reflectit allò que pensa de polítics i manaies en general en les sàtires de ‘Polònia’, i bona part del poder creu que això ara no toca (entre d’altres perquè s’acosten eleccions al Barça i al Parlament).
I així van les coses. Presos d’un atac de pell fina són una colla els que, no pas coordinadament, sinó per efecte crida, pressionen per fer callar les paròdies i sàtires que els deixen amb l’indret del seu cos on si que tenen la pell realment fina, exposat en públic. Els qui demanen limitar el dret d’aquests programes a criticar estan demanant que es posin fronteres a la llibertat d’expressió, que s’instal•li la censura. No dubto que ho intentaran amb mans i mànigues, i potser ho aconseguiran. La seva estratègia és provocar en Soler i fer-lo caure en el parany de l’extralimitació. N’hi ha que ja ho han volgut veure així arran el tema de la imitació a Montilla just després del discurs del’11 de setembre.
Això tot just comença i, no ens enganyem, malauradament, ‘Polònia’ te les de perdre.
Els valors fonamentals
En un estudi sobre el dret a la burla als mitjans de comunicació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya l’any 2007, Victòria Camps situa el límit de la sàtira i la crítica en l’obligació del comunicador a preservar els valors fonamentals de la convivència i el civisme. Algú dubta que ‘Polònia’ no ho faci? És més, no els fomenta és que sovint l’actuació de molts personatges públics?
Responsabilitats administratives
Tal i com sostenia la hipòtesi d’aquest article fa set dies, el jutge Miguel Àngel Gimeno, de l’associació Jutges per la Democràcia, sosté que l'Estat, la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació tenen responsabilitats polítiques i administratives en la malversació dels seus fons feta per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música. De si ‘Polònia’ els pot satiritzar no n’ha dit res, però.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada