La primera generació de polítics de la democràcia era humil per convicció i per amateurisme, els professionals van arribar després, amb el poder consolidat. A finals dels vuitanta, un ex conseller i encarregat de l’escola de formació dels joves valors convergents, em confessava que estava aterrit en comprovar com, als aspirants a futurs dirigents polítics, l’únic que els interessava era el poder, la xarxa que s’hi teixia al voltant i la capacitat de generar influències que, a mig termini, els permetria anar-se reproduint en el càrrec: la teranyina del poder.
La setmana passada Jordi Pujol després de reconèixer que estava trist per tot plegat, demanava que el cas Millet no afecti la moral catalana: “que no es conclogui que tot el que passa a Catalunya és un desastre”, deia l’ex president. Pujol, com a bon polític, no va fer cap mena d’autocrítica. Al cap i a la fi Millet és un representant de la dita ‘societat civil’ per la qual CDC i ell en persona sempre han apostat; la societat que el va ajudar a arribar al poder i a la qual ell sempre ha donat suport. O qui va posar Millet al front del Palau sinó el seu govern?
El nacionalisme català, que te grans actius, però que per vocació sempre veu fantasmes a tot arreu i és incapaç d’adonar-se de que a voltes porta un pa a l’ull, espantat per les dimensions de l’escàndol, ha llençat a tots els seus corifeus a promoure el missatge de que el cas Millet s’utilitza per atacar el catalanisme, com si a la resta de ciutadans no els dolgués el que està passant al seu país i amb part dels seus calés. Errada de qui te cua de palla. L’estafa de Millet i la inoperància de l’administració per aturar-ho abans no condemna el catalanisme, però deixa veure que no tot a l’oasi són palmeres, ço és, que la xarxa social i política teixida per la Catalunya mesocràtica fa figa per tot arreu.
La idea d’oasi es va fonamentar en una classe política dirigent sorgida del mateix estament social (alguns fins i tot havien compartit escola) i amb un ideari de servei a la reconstrucció del país a penes diferenciat per les seves filiacions partidistes; una certa idea de compromís històric assumida per l’esquerra marxista i la participació, a més o menys distància, de la burgesia i el moviment obrer. Però aquest esquema s’ha trencat del tot. El sindicalisme s’ha professionalitzar i te problemes que no troben ressò en la classe política, part de la històrica burgesia industrial s’ha venut el patrimoni a multinacionals i s’ha reconvertit a l’economia especulativa amb resultats desiguals, l’esquerra s’ha desintegrat en mil colorins i s’ha reconvertit a classe dirigent nouvinguda, i els cadells de la dreta i de la socialdemocràcia no aspiren a res més que a mantenir-se en el poder a través de la maquinària del partit. La cultura democràtica civilitzada i diferent de la que presumíem els catalans s’ha diluït en una manera global de fer política que homogeneïtza i no admet matisos.
L’agenda dels polítics no és de servei públic, és personal i de partit i aquí, i arreu del món, la gent s’ha allunyat de la política amb l’agreujant de que, a més, veu com gaudeix d’impunitat judicial. Perquè existeixi l’oasi tothom l’ha de veure, sinó és que es tracta d’un miratge per deshidratació. La defenestració de Carod, el mecenatge de Millet a PI i a la Fundació Trías Fargas, els sms de Saura i Sirera, els informes inútils per compensar els amics (que s’ha fet sempre) o la xaronada de l’espionatge al Barça, han posat les coses a lloc: l’oasi s’ha eixugat, el canvi climàtic arriba a Catalunya.
Les obvietats de Maria Eugènia Alegret
Si la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha hagut de dir el que hauria de ser una obvietat, que la posició social no el deixarà impune, referint-se, és clar, a Fèlix Millet, és que la majoria dels ciutadans tenen sospites més que fonamentades de que la justícia te dues maneres d’actuar: per la gent del carrer i pels influents. Si no és així, perquè havia de dir-ho?
Oliver l’auditor
Al director general del Barça se li ha vist el llautó, com acaba passant sempre en aquestes situacions. De seguretat res, espionatge galdós. Un episodi més en la seva carrera d’auditor de la que en tinc coneixement per haver-me fet fora, sense dir-m’ho, d’un programa de TV3 on col·laborava per manifestar una opinió contrària a la seva. M’ho va dir temps després un membre de l’equip.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada