Amb la rauxa creativa, de Jujol a Miralles, en declivi, ofegada per la nícia voluntat política de fer de la ciutat un aparador de Nouvel, Rogers, Herzog o Foster, i en plena crisi, l’arquitectura catalana recent busca nous referents i feina. Per això, amb llums i ombres, es mostra a París (cité de l’architecture). Però un cop vista el dubte resta: fi de cicle o punt de partida?
La històrica capacitat de reinterpretar una època, de transformar-la i de dotar de nous instruments a la societat del seu temps que va tenir l’arquitectura catalana fins els anys seixanta, quan Francesc Mitjans va canviar l’ofec de la burgesia barcelonina a l’eixample pel discret encant de nova classe emergent Diagonal enllà, és un poder avui en dia en vies d’extinció. Tenallats entre encàrrecs d’especuladors a qui tan els fa la categoria artística del projecte mentre sigui rendible, el desinterès de l’administració per tot el que no siguin ‘autors miedàtics’, i la ignorància esportiva d’una burgesia convertida al vulgar ‘pijisme’, els arquitectes catalans, que com tothom han de menjar, han deixat de ser el referent urbà, paisatgístic i territorial del país. I per això surten a exhibir-se col•lectivament a l’estranger.
Sense desmerèixer algun dels molt lloables projectes que es mostren a París, com l’admirada casa del carrer Minerva de Barcelona, de Toni Gironès, la seu de la fundació Alicia, d’Abeba arquitectes,l’hotel Aire de Bardenas, d’Emiliano López i Mónica Rivera o una casa al municipi de Gaüses, d’Anna i Eugeni Bach, el pols de l’arquitectura catalana contemporània tendeix en general a un classicisme (no exempt de ‘boniquisme’) conservador i pres per un diàleg amb l’entorn ja sabut d’avantmà, és a dir, amb escassa capacitat de transformació dels indrets que habita.
D’acord que hi ha ocasions on el pressupost (sobretot en construcció de caràcter social) condiciona el projecte, d’acord també que la inèrcia d’una societat sense solidesa ens empeny a tots cap a la vulgaritat creativa, l’art convertit en simple consum per poder engolir idees exemptes de cap mena de complexitat, però precisament per això aquests darrers anys es troba a faltar més l’agosarament arquitectònic al paisatge general del país; una visió que havia estat més procliu en temps més complicats políticament o econòmica, i que, a partir de finals dels vuitanta va començar a esllanguir (el MACBA és un dels primers grans projectes absolutament neutre, líquid) fins diluir-se en banalitats esparverants com la Vila Olímpica i, en general, totes les construccions relacionades amb l’esdeveniment esportiu.
Darrerament, l’intent de recuperació d’una capacitat expressiva pròpia i forta a través d’un intens diàleg amb l’entorn a la zona del districte 22@, o alguns projectes off Barcelona com el centre urbà de Palafolls (Maresme) o l’entorn del Segre a Lleida, han donat una mica d’aire que projectes nefastos com Diagonal Mar s’han encarregat d’esbandir; l’etern conflicte. Però la nòmina de bons arquitectes catalans és llarga i fecunda. Han de recuperar la capacitat d’influència social com a col•lectiu. A ells els va la feina, potser, a la resta ens va el territori.
Si l’arquitectura perd la capacitat dialèctica en la transformació social i cultural del país, la bellesa de la capsa que embolcalla les nostres ciutats no servirà per a res més que per atreure turistes. I encara.
Pere Riera i el pas del temps
Per estrelles que siguin, les ciutats creixent enllà dels arquitectes; per això Riera crea nous paisatges a partir d’intervencions minimalistes, de sorgit. El parc de les tres xemeneies, al Paral•lel, n’és un exemple reeixit. Ara ha cohesionat amb lleus intervencions les places que envolten el restaurat conjunt de les esglésies de Sant Pere, a Terrassa. El pas del temps farà la resta.
Exposició fallida
Situada en una catacumba del Palau Chaillot, l’exposició d’arquitectura catalana presenta tantes incongruències en el disseny com, a voltes, certs projectes arquitectònics. Maquetes sense retolar (ampliació del Picasso), desordre idiomàtic en la retolació dels treballs, o fotografies confuses (la del Caixaforum el fa irreconeixible), no predisposen gaire a fer visible les obres exhibides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada