27/9/09

NOVES RAONS PER NO CREURE EN DEU, (NI EN L’ESTAT)

Si la Sindicatura de comptes i els auditors van alertar els anys 2002,5, 6, 7 i 8 d’irregularitats flagrants al si del Patronat del Palau de la Música i cap institució (ni Ajuntament ni Generalitat ni Diputació ni Parlament) no van fer res, com és manifest, llavors són còmplices, per omissió d’en Millet i els seus. Com gosaran demanar d’aquí a uns mesos al vot als ciutadans?

La reacció de la classe política local a la versió canalla dels fets del Palau ha tingut dues etapes, a quina més patètica. De primer el tripartit, sobretot els socialistes, es van afanyar a recriminar a Convergència per no haver controlat les finances de l’entitat. ERC, atrapats per la cosa nacionalista, va parlar amb la boca petita, els d’Iniciativa devien ser a Andorra comprant radars, el PP, com sempre matant mosques a canonades, van disparar sense solta contra tothom qui es movia per l’escena del crim, i l’ex-conseller Jordi Vilajoana balbucejava les seves habituals excuses inintel•ligibles a la tele. Però poc els va durar l’alegria a Iceta i Zaragoza, tant afeccionats a l’acarnissament contra el rival. Un parell de dies i tothom sabia que l’actitud laxa i irresponsable no només era convergent. L’ajuntament i la Diputació en tant que membres del patronat, i el Parlament de Catalunya en ple, doncs allà arriben els informes del Síndic de Comptes, tenien la informació que indicava que els números no quadraven ni comptant amb àbac. Els anys 2005, 6, 7 i 8, amb la inefable Caterina Mieras, en Ferran Mascarell i en Joan Manuel Tresserras com a llogaters del Palau Marc, les auditories posaven el dit a la nafra, però ningú no va fer absolutament res per denunciar-ho i aturar-ho. L’actitud política va canviar radicalment. De l’atac al rival es va passar a l’habitual defensa gremial del col•lectiu, una de les poques coses que els polítics catalans saben fer molt bé. Les excuses fàtues i les fugides d’estudi de Mascarell i fins i tot del mateix conseller Antoni Castells, normalment poc donat a aquests lamentables espectacles, han acabat amb la paciència del respectable.
No hi ha excusa que valgui, la raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que en Pujol i altres exegetes del catalanisme van fer creure a molta gent de bona fe que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme. El Palau ha esclatat; estan clars els números a Agrupació Mútua, o hi haurà algun altre espectacle?
Mai no s’havia parlat del Palau de la Música a les parades dels mercats o a les barberies. Fins ara. I el que dol a la gent no és només que un delinqüent convicte s’ha endut els seus calés, sinó que la classe política en pes ha mirat cap a una altra banda, no ha fet res durant trenta anys per impedir-ho i ni tan sols demana ara perdó. El que indigna a la gent és que, hi hagi una classe d’intocables que maneguen entitats i institucions subvencionades amb total impunitat. Que l’arquitecte de l’ampliació del Palau, Oscar Tusquets, conegués l’escandalós augment del preu de la reforma i ni parpellegés, que ni tan sols el jutge hagi inculpat encara Millet, bo i haver-se declarat culpable a un diari, és vergonyant; que algunes ments pensants del nacionalisme, com feia el politòleg Jordi Sánchez en un delirant article a l’Avui, diguin que el delicte de Millet s’està utilitzant per carregar contra el catalanisme, com si aquest fos el problema, augmenten el descrèdit, l’absoluta desafecció per la política oficial i el menyspreu del país sencer i real, el que va a tallar-se els cabells a cal barber i a comprar a plaça o al súper, per aquesta democràcia amb tos els poders corcats.
Mentrestant, els intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan.

Només faltava el CAC
No es pot ser tant submís bo i dirigir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, amic Ramon Font; que no veus que al final no et farà cas ni la caixera del Caprabo? Renyar a TV3, tot i que havia demanat excuses, per la paròdia al Montilla és anar contra el clamor popular. Aplaudir les sàtires de Polònia és l’únic símbol de revolta dels catalan contra un poder públic impresentable.

Jo vull fer un informe
El tema és el de menys. Val tot. Que tal la contaminació per pets de vaca a l’Alta Ribagorça, o La suor d’aixella i el traspàs de rodalies? A penes cobraré uns modestos 30 mil euros que em falten per una Harley i a canvi, això si,lliuraré un totxo de 50 folis, amb còpies i tot, perquè no calgui escalfar la fotocopiadora de presidència, que des dels temps d’en David Madí està que no para.

1 comentari:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Et passo aquest excel·lent treball del Jorge Sánchez, activista anticapitalista que ha conegut en clau de barriada les milletades més properes.
article aparegut a REVOLTA GLOBAL a la web.

El Palau de la Música y la mafia del baile

http://revoltaglobal.cat/article2422.html