Els patricis del país han ensorrat un altre baluard. Talment sembla com, si batent-se en retirada, vagin cremant poc a poc els bastions que ells mateixos van construir per evitar que l’enemic se’ls faci seus. La confessa estafa de Fèlix Millet al Palau de la Música més que una evidència és una paràbola: el país en que va somiar durant decennis una part raonable de la burgesia petita, no tant petita o acabada d’arribar, se’n va en orris; cosa que no vol dir que tot el país, o fins i tot allò que es diu el país real, estigui amb l’aigua al coll. Els temps han canviat, diria avui Dylan si es dediqués a passejar sense rumb per Catalunya (és clar que potser el detindrien els Mossos d’en Saura).
El famós ‘entrisme’ dels psuqueros a les associacions de veïns i ateneus de barri no va ser res al costat de l’espessa xarxa d’entitats, associacions i societats de que disposava la dreta nacionalista quan va arribar al poder l’any 1980. No feien broma els que deien que l’únic partit de masses, en el sentit marxista, que hi havia a Catalunya era CDC. El lògic era que, amb la clau de la caixa i una bona acció repartidora, aquesta trama creixés fins dominar allò que hom diu ‘la societat civil’, idea que a Jordi Pujol li seduïa molt més que no pas la de construir una administració potent com tocava. I malgrat els limitats recursos de la Generalitat, les coses es van fer així durant anys. L’acció combinada de la vella guàrdia activista durant la clandestinitat (Carulla, Espart Ticó, Cendrós...) i un seguit de personatges d’allò més divers que s’havien anat adherint al projecte (Josep Millàs, Agustí Montal, Lluís Prenafeta...) va permetre rellançar o salvar pels seus propietaris el Romea, el Liceu, Òmnium Cultural, el diari Avui o Enciclopèdia Catalana i empènyer projectes com Cadena 13 o el Observador, que aspirava a ser la versió contemporània de El Correo Catalán.
Es tancava el camí encetat l’any 1906. Consolidada la industrialització gràcies als enormes beneficis de la Guerra europea, el conservadorisme catalanista, superat l’estadi merament regionalista, l’errada de promoure la dictadura de Primo de Rivera per poder combatre l’ascensió del moviment obrer i les dificultats –no per tothom- de la dictadura, ocupava un tram central de la societat emergent del país i, des de les estructures creades a tal fi, donava suport al govern de Pujol. La pinça perfecta.
Fins que la decadència va començar a causar estralls. Pocs rtecorden ja l’escàndol de Xarxa Cultural, però allò va ser un avís. L’Avui va sobreviure agònicament fins acabar en mans d’en Lara i en Godó, no precisament de la corda pujolista, El Observador va ser un pou sense fons. Òmnium va viure una transició patètica i ara s’allunya del vell projecte convergent. Enciclopèdia va haver de vendre, aprimar-se i perdre influència per sobreviure. Cadena 13 i Ona Catalana, nascuda de les despulles de l’anterior, ha acabat convertint-se en una col•lecció de repetidors de la SER. El Liceu encara seria per quatre, pagant l’erari públic això si, si no s’hagués cremat i el Romea sort n’ha tingut de Focus. Amb aquestes perspectives, la pèrdua del poder polític era el següent pas i així va ser.
Ara, l’escàndol del Palau de la Música, no tan sols deixa a la vista el declivi absolut d’una certa i caduca classe patrícia d’uns altres temps, sinó que posa en dubte la capacitat del Govern per controlar i desmantellar la xarxa d’influències, favors, i trifurques de part de l’anomenada ‘societat civil’ que ha controlat la vida d’aquest país durant un quart de segle.
Millet, rècord de càrrecs
Entre 1978, quan va arribar a la presidència de l’Orfeó Català i el 31 de juliol, en que va presentar la dimissió de la presidència de Bankpime, Fèlix Millet ha tingut 32 càrrecs, tan en el terreny de la gestió cultural com en de les assegurances, per herència familiar. Palau, Liceu, fundacions Pau Casal, Güell, Teatre Fortuny i Barça, Seguros Latina i Agrupació Mútua, entre d’altres.
Bru de Sala avisa
Després de negar-se en rodó, en una roda de premsa a Vic, a respondre preguntes sobre la seva dimissió al CoNCA i d’escriure un article sobre futbol (sic!) on, entre línies, criticava Francesc Guardans i els consellers que l’han fet plegar, avisa que aquesta setmana parlarà. Que ho faci, però que sigui per aclarir la seva turbulenta gestió, no per carregar contra els que l’han criticat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada