La forma d’actuar personalista d’en Xavier Bru de Sala és coneguda, i sovint impedeix que la seva demostrada categoria intel•lectual reïxi tot el que caldria. A Cultura encara hi ha qui recorda les seves brusques maneres de fer quan va ser director general. El paradoxal és precisament que, bo i que “tothom sap que és un personatge que es les porta”, dit textualment per un membre del Consell, s’avalés el seu nomenament davant Montilla, per molts articles que escrivís a la Vanguardia; un extrem difícil d’entendre si no és en el context de les presses i urgències amb que es van nomenar els deu membres del Consell, els quals a penes van tenir unes hores per pensar si acceptaven el càrrec o no.
Les discrepàncies entre els consellers i el president van aflorar ben aviat. Hi ha qui sosté que Bru de Sala es va trobar amb uns col•legues massa pencaires que, des de bon principi, no es van mostrar disposats a que ell fes i desfés sense el seu consentiment. La Llei del Consell de les Arts diu ben clarament que és un orgue col•legiat, i el plenari així li ho va exigir, cosa que no li va fer ni gota de gràcia. La situació de deu contra un es va repetir reiteradament durant els primers mesos de funcionament.
Però també és cert que el flamant president aviat va tenir topades amb el Departament de Cultura per la retallada pressupostària i de personal, i la reticència de l’administració a cedir algunes competències al CoNCA, factors que ell va atribuir a una intenció del conseller Tresserras de menystenir i paralitzar la nova instància. Tampoc no li va agradar gens ni mica que pretenguessin ubicar la seu del CoNCA en un edifici d’oficines del Passeig Taulat (zona Fòrum), obrint un nou front de conflicte.
Però malgrat aquestes evidents desavinences, els membres del plenari han intentat actuar amb cura. La majoria de consellers amb qui he parlat amb afirmat que “no sempre han estat d’acord amb el president”, i fins i tot han reconegut “crisis internes”, però sempre ho han atribuït a les “tensions normals per la joventut i indefinició en alguns aspectes de les funcions del CoNCA”. Mentre de cara enfora treien importància a la difícil relació entre consell i president, de cara endins treballaven per elaborar un reglament de funcionament intern i, amb el Departament, per redactar i aprovar un contracte programa que permeti fixar les atribucions del consell, les definitives transferències que rebrà de Cultura i fins i tot els patronats i institucions (Liceu, MNAC...) on podran tenir un representant propi cedit per la Generalitat.
Cap a finals de juliol, malgrat els avenços, la situació ja era insostenible i el constant deu contra un inalterable. Segons m’han assegurat algunes fonts, llavors es va arribar a l’acord de que, abans d’acabar Setembre, en Xavier Bru de Sala deixaria el càrrec de president del Consell pel qual tan havia bregat. Encara va intentar que el conseller Tresserras el salvés, però el titular de Cultura va entendre que no podia interferir en l’autonomia de l’ens.
Les darreres setmanes els consellers ja entreveien la fi d’etapa. “Durarà el que durarà, i jo no penso fer res per dir-li que no ho deixi”, em reconeixia un dels integrats del plenari. “A finals de setembre participem en una trobada amb altres ‘Councils’, tenim el nomenament del director del Canòdrom (nou centre d’art), hem enllestit els premis de Cultura i hem d’acabar el contracte programa per consolidar un orgue sense precedents al país”, em deia un altre, “és més important que no pas la figura d’un president o un altre”.
No ens anirem d’aquí
El ball de locals per la seu del Consell de les Arts ha estat continu durant la presidència de Xavier Bru. Quan va veure el local de Taulat es va encendre, però després estava disposat a marxar a uns baixos de Via Laietana mentre no es rehabilités l’actual seu de l’escola Llotja. La solució final me l’ha dit un membre del plenari: “No marxarem a un altre local si no hi poden marxar tots.
Reunions setmanals
Setmanalment CoNCA i Departament preparen el contracte programa. Hi ha parcel•les, com la Institució de les Lletres Catalanes o l’ICIC, que Cultura no vol perdre i, per contra, ofereix al CONCA disposar d’un seient als consorcis del Liceu, MACBA; MNAC. Mentre Bru de Sala ha estat president ha planat sempre la idea de dependre directament del Parlament en lloc de fer-ho de Cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada