EL CHOMSKY CATALÀ

Que en Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940) hagi estat guardonat aquesta setmana amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és una noticia extraordinària en mig d’una època mediocre on, no només la llengua sinó tot el país en general, viatja a la deriva sense objectius, ambicions ni lideratge polític ni moral.
No es que la concessió del premi al catedràtic de llengua i literatura catalanes de la U.B. sigui per si mateix un motiu d’esperança en mig de la grisor general; però tot i que no volem treure mèrits al jurat; la importància del fet radica sobretot en la personalitat del guardonat. En Solà reuneix en la seva persona un rigor intel•lectual del més alt nivell i un posicionament polític radical, coherent i no submís que està avalat, precisament, per la seva saviesa i criteri científic. Va ser per això que fa uns anys em vaig permetre anomenar-lo el Noam Chomsky català (un dels seus referents acadèmics) i ell, en la seva generositat, m’ho va permetre. Amb aquesta justificació avui titulo així aquesta modesta crònica a l’entorn del pensament crític, original i insubornable d’en Joan Solà, investigador, docent, vice-president de l’Institut d’Estudis Catalans i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.
Acostumats a una classe intel•lectual catalana que, o bé està lligada de mans i peus a alguna opció política perquè en menja o n’obté reconeixements, o bé navega en un corpus de coneixement excels que la fa situar-se absolutament per damunt del bé i el mal i no adquirir pràcticament mai compromisos públic i polítics ferms i clars, la figura d’en Joan Solà excel•leix per si mateixa en tant que rigorosa i compromesa a la vegada. Les seves aparicions a tertúlies televisives o radiofòniques, i fins i tot els seus articles en premsa denoten clarament una posició radical de defensa de la llengua tant amb criteris científics com sociològics i polítics. Per ell el mil vegades discutit futur del català va intrínsecament lligat al grau de llibertat política, que no se n’està de reconèixer que ha de ser la màxima: la independència. Sense dramatismes ni falses proclames, però també sense embuts i amb tota mena d’arguments.
El catalanisme que es formula per all segle XXI està farcit de tacticismes i estratègies conjunturals que,a mig termini, porten confusió d’objectius i desafecció ciutadana. A aquesta situació empantanada, les aportacions de la classe intel•lectual són porugues, carregades de convencionalismes i sempre deutores d’una o d’altra sigles. En Joan Solà, un lingüista que ha tocat totes les tecles (des d’assessorar la Caixa fins al Digui-digui), trenca el motlle encarcarat de la correcció política i alça la seva veu tan inflexible com carregada de raons en mig d’un panorama cap cot i pansit.
El jurat del Premi d’Honor d’enguany ha sabut trobar exactament la persona que reuneix de manera immillorable les dues condicions del guardó:”la seva obra literària o científica, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual”. Si pretenien fixar el model a seguir d’actitud intel•lectual i coherència política, ho han aconseguit de ple.
Malauradament, però, aquest país és petit, ple de topalls, i les complicitats del pensament crític es tornen afinitats polítiques acrítiques amb massa rapidesa. El lliurepensador està històrica i oficialment molt mal vist i, al cap i a la fi, el que sempre s’acaba premiant és la fidelitat inqüestionable.

+
BLANCA GALLO
A partir de setembre el Taller de Músics que ella dirigeix, a partir d’ara l’Institut Superior d’Estudis Musicals Taller de Músics, impartirà el Grau Superior de Música, en virtut al l’acord al qual han arribat l’escola artística ubicada al Raval, l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Educació de la Generalitat i que van firmar dijous. Voleu més rigorós reconeixement oficial a la feina abnegada i seriosa de trenta anys de pedagogia musical? Poseu un llicenciat en saxo a la família.

-
ALBERT PÈLACH
Si la Setmana del Llibre en Català havia anat tant i tant bé en la seva nova seu e Sant Cugat com ens havien dit, perquè ara s’anuncia amb gran èmfasi que torna a Barcelona? Canvi de dates, de ciutat i d’ubicació, tot i que es torna a tocar d’una antiga i fracassada seu (l’Estació de França). Tants canvis ni són bons, ni potser serveixin per a gran cosa més que per evidenciar que és un altre projecte del sector editorial que va a la deriva, per molt que el seu president hagi estat reelegit.