LA DESAPARICIÓ D’EUROPA

Estan preparades les institucions europees pel profund canvi cultural que suposa la pèrdua del protagonisme d’occident en el marc de l’emergent ordre mundial que trasllada el pes econòmic a orient? No, per això cap dels candidats als comicis d’avui no ha dedicat ni una de les moltes i fàtues paraules que s’han abocat durant la campanya a parlar de cultura.
El projecte de l’Europa unida navega a la deriva de fa anys. Sense lideratge polític i amb el contrapoder dels estats més actiu i poc disposat a cedir competències que mai, la impotència institucional debilita el procés posant el poder en mans d’una burocràcia comunitària que no es caracteritza precisament per la llargària de les seves mires i l’obertura de la ment. En mig d’aquest fangar, els euroescèptics i els eurobarruts es moren de riure, mentre la colla d’administratius que governen, quin cas més flagrant n’és el president José Manuel Durao Barroso, presos de la seva incapacitat, tiren pilotes fora acusant els ciutadans que no van a votar de desafecció envers el projecte europeista. Així, el bressol de la civilització moderna esllangueix arrossegant tot un seguit de cultures que, sense un aparell estatal al darrera, voldrien confiar en la Unió per projectar-se endins i enfora de les fronteres del continent.
En tota la campanya no he sentit a parlar a cap candidat de potenciar l’European Script Found (promoció de projectes per a nous films), ni de la protecció del patrimoni, ni de l’intercanvi de creadors. A penes la llengua, com sempre convertida en un absurd camp de batalla, ha estat l’únic tema cultural que ha aparegut i millor que no ho hagués fet. La resta de coses pertanyen al bagul tancat en que s’ha convertit l’Europa que tots volem com a casa nostra i que una classe política sense ambició ni prestigi està desmantellant.
Europa no crea desafecció entre els ciutadans, ans al contrari, només cal voltar una mica per adonar-se’n. La vella idea d’una gran casa pròpia feta de sensibilitats diferents que, en lloc d’allunyar ens apropa, ha quallat en els ciutadans. Els europeus exercim de tals sortint a estudiar, fent turisme, obrint botigues o simplement enamorant-nos, hi hagi unes institucions eficaces o no, hi hagi una classe política disposada a construir o no, hi hagi uns estats disposats a cedir en favor de la unitat o no. Com em va dir un dia un eurodiputat: “Fan més per Europa els vols de low cost que el Parlament”. Tan contundent com cert.
En alguns terrenys la feina de la Unió Europea ha possibilitat que els ciutadans prenguin totes aquestes iniciatives i les portin a terme, només faltaria, però gairebé sempre ha anat per darrera de la realitat; tant que, quan la Comissió actua per fi legislant, sovint sembla que ho faci més pel clamor popular que no pas per la lògica ambició política que hauria de tenir una institució que està creant un marc comú de referències per a centenars de milions de persones. I el cas de la política cultural és flagrant, tant per la incompetència parlamentària, com per la deixadesa de la Comissió i la vanitosa gasiveria dels caducs estats europeus.
Europa és una idea cultural que s’hauria de traduir en l’acció social i política que reclamen els ciutadans, però com que xoca amb la tronada idea dels estats-nació l’han transformada en una simple idea econòmica i es treuen un pes del damunt. En aquest xoc d’interessos rau la seva desaparició.

+
VALENTÍ ROMA
La comunitat inconfessable, aportació catalana a la Biennal de Venècia, no va dirigida ni als que només veuen l’art com una disciplina estètica, ni als que esperaven de la proposta una reivindicació de la identitat a través de la creació artística. Són cinc-cents metres on es reflexiona sobre la naturalesa del comunitari i es qüestiona la idea d’autoria única i diferenciada, una proposta que analitza el que és comú i el comunisme més enllà del llenguatge polític, un encert d’aquest creador.

-
RICARD TORRENTS
Hauria estat un bon president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) si no s’hagués confós de convocatòria electoral. Intentar derrotar Salvador Giner sense un programa clar i sense suficients suports, sabent que el president sortint ho tenia tot a favor per repetir per segona i darrera vegada, era anar a cremar-se per a res. La pregunta és, qui li va fer creure que podria derrotar el sociòleg que ha tret l’IEC del marasme noucentista, l’ha posat al món actual amb tot el suport institucional?