Alexandra Garcia Tabernero és un crack i ha fet mèrits més que suficients per sortir a portada dels diaris. El seu 9’82 a la selectivitat hauria de ser un model, un mirall, però en una país de Christiano Ronaldos y Belenes Estéban, la millor catalana a la ‘selec’ no ho tindrà més fàcil a la vida que qualsevol dropo que es passa les nits de ‘botellón’. El valor del coneixement, la gran compromís vital de l’Alexandra, mereix massa poca atenció en aquest país. I no serà que no ha crescut el nombre de llicenciats universitaris en pocs anys.
Les administracions solen reduir sempre tots els problemes a simples guarismes quantificadors, i així creuen resoldre’ls. Vist així vivim en el millor dels móns. El nombre de llicenciats i doctorats ha augmentat de manera espectacular els darrers quinze o vint anys. També ho ha fet el nombre d’universitats, titulacions, persones dedicades a la recerca i fins i tot pressupost dedicat a educació i investigació. El nivell cultural de la societat ha augmentat, així com el de consum de cultura, i els millors espectacles i activitats culturals del món passen pels nostres escenaris i sales d’exposicions. Però cap d’aquestes magnituds ha servit per capgirar una situació perversament històrica que te bloquejat el progrés real del país: el poc prestigi social que te el coneixement. Les xifres són façana.
La necessària reforma estructural que ha de fer la universitat per aplicar l’Espai Europeu d’Ensenyament (àlies Bolonya) ha destapat part de la misèrrima realitat just allà d’on n’hauria d’estar més foragitada, a les facultats i per part dels docents i gestors. La misèria pressupostària, per una incomprensible mala gestió també en molts cassos, les picabaralles entre grups de professors per fer prevaldre unes assignatures en detriment d’altres en la redacció dels nous programes, i fins i tot l’oposició frontal d’una part dels docents al pla perquè veuen perillar el seu statu quo funcionarial amb el que tan be viuen, posa ben en entredit que la universitat pública sigui capaç de resoldre favorablement el repte que suposa Bolonya. I si passa això perdrem pistonada definitiva respecte a la resta d’Europa.
Després hi ha l’entorn social. Ni moltes famílies, ni tants amics, ni bancs, ni empreses, ni sindicats, ni a penes cap mitjà de comunicació dona cap mena de valor afegit ni missatge favorable al coneixement, i quan es fa sol ser en clau competitiva. Potser, si no hi ha res més cridaner, l’estudiant que treu millor nota a la selectivitat surt a la portada, però passat aquest reclam llampant només hi ha desert i cap mena d’interès afegit ni perllongat en el temps com hauria de ser propi en un mitjà que ha de transmetre coneixement.
Però és que, ni en el millor dels cassos i donada per suposada una bona formació acadèmica, la nostra estructura econòmica no està preparada per suportar tal nombre de titulats superiors. Així, molts dels millors cervells joves acaben els seus dies amb sous miserables, feines inferiors a les que estan capacitats per fer i una frustració que els converteix en militants en la desafecció del coneixement.
És un panorama enormement descoratjador, però és el que es trobarà l’Alexandra Garcia Tabernero i els seus companys de generació, no ens enganyem. I després encara els demanem responsabilitat i treball i els exigim que converteixin aquest herbassar en un parnàs com Finlàndia. Que els oferim a canvi?
+
LLOLL BELTRAN
Havien de ser dues nits i en seran 25 o més. L’actriu celebra un quart de segle d’escenaris i ho fa amb El Show de la Lloll, 25 anys!, per on passaran els seus personatges com la Vanessa o la Sandra i on també hi haurà una part per les cançons. Va debutar en una Auca del senyor Esteve dirigida per Pere Planella i al costat de Pau Garsaball, Joan Borràs o Rafael Anglada, va seguir amb el cèlebre Cyrano de Flotats i no va trigar gaire a convertir-se en una de les actrius més estimades del país.
-
IB 3
La supressió del servei de correcció lingüística al centre de programes de Menorca és un preocupant senyal de menyspreu professional i una greu desatenció d’una de les raons centrals d’existir d’aquesta cadena com és la difusió i foment de la llengua catalana, un dels dos idiomes propis de les illes. Amb una llengua en situació social minoritària, adduir que periodistes i presentadors (que a més estan subcontractats) han de conèixer a la perfecció el català és una excusa que cau per si mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada