REPÚBLICA DE LA LLIBERTAT

Vaig entrar a l’institut quan condemnaven a mort en Puig Antich i en vaig sortir després de les primeres eleccions democràtiques. Al Satorras em vaig fer gran: el primer cigarret, el primer petó, la primera borratxera, les tardes als futbolins, però sobretot l’aprenentatge polític, la passió per la literatura, el descobriment de que no tota la història era cosa de sants i militars, l’equivocada desafecció per les ciències, l’afecció pel món clàssic i milers de converses, cançons, poemes i mirades que van conformar del tot el meu caràcter. Al Satorras vaig saber que seria escriptor. La universitat de la transició, ja en l’inici de la decadència, a penes va acabar de posar la pinzellada acadèmica.
No tots els companys d’aquella època tenien els mateixos interessos, és clar, hi havia qui s’interessava per la química i d’altres per la biologia (i per ser sincers tots els nois per la profe de biologia), i una bona colla no es van interessar mai per cap matèria, però hi havia moltes més coses que ens unien que no pas ens allunyaven les motivacions de cadascú. Així vam fer de l’institut un territori de llibertat fonamentat en el coneixement i en la descoberta, en el que es deia a les aules i en el que es coïa als passadissos, al pati, al bar de la piscina (que era com la meva segona casa) al bus, als més amagats bancs del parc, a l’antiga biblioteca de la Laietana o a l’impagable frankfurt de la riera. Sense més impedimenta que la nostra joventut, gent arribada de tots els barris i d’una bona colla de pobles de la comarca vam fer d’aquella ciutat grisa, atordida i provinciana el nostre campus, el nostre espai d’activisme vital.
De l’institut Alexandre Satorras, un edifici llavors lleig i trist, cridat a ser un simple contenidor on transmetre les idees dominants ajoves cadells submisos al sistema, una colla de joves apassionats per la vida en vam fer la nostra república de llibertat.

L'Institut d'Ensenyament Secundari Alexandre Satorras de Mataró fa 50 anys