Igual que les feliçment quarentones Anagrama i Tusquets, amb tot just setze anys de vida el Sónar ha aconseguit la clau de volta de l’èxit que molts busquen i pocs troben: crear marca. Amb una programació coherent fins i tot, o més que mai, en temps de crisi, una recerca intel•ligent de valors emergents i una curosa atenció als artistes locals, el festival català ha fidelitzat un públic que te les butxaques més buides que altres anys, una premsa que cada dia és més escèptica amb els grans noms i un selecte grup d’especialistes internacionals d’un altíssim nivell d’exigència. Avui en dia, en música avançada i arts multimèdia, si ho diu el Sónar, és que val la pena escoltar-ho. Conjunts moleculars com aquest festival afermen la cultura catalana al món des de totes les perspectives, creació, indústria, difusió...
En un any difícil per a tothom, no ens enganyem, .el festival podia haver buscat valors refugi i esperar que passi la tempesta, tampoc no hi hauria hagut motiu per a grans crítiques; una edició de descans, de transició. Quan es va fer públic el primer dels grans noms, Grace Jones, algú ho va deixar entreveure. Però l’aposta per buscar nous públics amb el Sónar kids, la cuidadíssima recerca de valors emergents per radicals que siguin (Ryoichi Kurokawa, Omar Souleyman), l’acurada presentació a Barcelona de noms potents (La Roux, Mulatu Astatke), la digna representació de l’escena catalana (Taràntula, Chacho Brodas, Requesters) i la calculada concessió a l’espectacle més massiu (Orbital, Animal Collective, Jeff Mills), han fet callar fins i tot els buscaraons habituals que tant bé s’ho passen contemplant amb placidesa com s’escarrassen els altres i als que només els ha excitat poder dir que, enguany, el festival ha tingut un pressupost d’acord amb els temps de crisi.
Però els responsables de Sónar tenen clar que el panorama de la música avançada i les arts derivades de les noves tecnologies és ràpidament mutant, i que baixar la guàrdia un any podria haver significat una sotragada molt difícil de recuperar. S’imposava la màxima eficàcia en el criteri de programació i, encara amb el cap ple de ressons electrònics, no és gens agosarat dir que han aconseguit amb escreix els objectius marcats.
La fidelitat es nota en temps complexos. Sense encongir-se, a voltes amb una radicalitat que pocs comercials recomanarien, i amb una posada en escena a la que només li falten uns quants lavabos, la marca Sónar s’ha guanyat la confiança del públic habitual en una edició difícil a priori, i ha demostrat serietat i coherència al nou. La catalana idea de: “Si ho diu el Sónar, és que val la pena escoltar-ho” ha obtingut la complicitat de la BBC 1, el respecte de les institucions i dels mitjans de comunicació del país (sempre tan malfiats amb la modernitat jove) i la unanimitat de milers d’espectadors d’arreu d’Europa que, en algun cas, enguany els han anat a explicar el festival directament a casa seva.
Crear marca és cabdal, però encara ho és més no reproduir fórmules, i menys enfront conjuntures complicades, com no ho han fet ni Beatriz de Moura ni Jordi Herralde en quatre dècades i com ho estan fent Enric Les Palau, Ricard Robles y Sergio Caballero des d’aquell dia ja llunyà en que no trobaven ni tant sols qui els cedís un espai per a fer un festival que llavors, a les institucions els semblava extravagant, i que ara el passegen per tot el món modern.
+
JAUME TORRÓ
Rescatant l’obra de sis poetes medievals, Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís de Vila-Rasa i Francesc Sunyer, ha demostrat que Ausiàs March no era l’únic autor en català a l’època d’Alfons el Magnànim, i que hi va haver una fornada de poetes relacionats amb la cort com ell que van escriure poesia en català. Aquest treball, editat a Els nostres clàssics de Barcino, va rebre el premi Manuel Milà i Fontanals d’investigació en història literària catalana.
-
ERNEST MARAGALL
Els editors catalans de llibres de text denuncien la improvisació i la manca de recursos de la Generalitat en el pla pilot per a la digitalització de les aules que el conseller va anunciar que engegaria al setembre. Les urgències polítiques, la uniformització ens els criteris d’us de les tecnologies d’aprenentatge i comunicació a les escoles i el fals anunci de gratuïtat per les famílies respecte dels llibres, han portat els editors a fer un manifest molt crític amb el conseller d’educació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada