Divendres va fer trenta anys de les primeres eleccions municipals de la democràcia. No cal dir que el llegat cultural del franquisme a pobles, viles i ciutats va ser catastròfic, com en tot: amb el patrimoni en ruïnes, els museus plens d’arnes i humitat, sense una mala biblioteca i amb els creadors a les catacumbes, la transformació dels municipis del país ha tingut en la cultura un element central, i més que el tindrà. Curiosament, però, pocs gestors culturals locals han traspassat la ratlla municipal per ocupar càrrecs significatius en la direcció de al política cultual nacional.
Després de l’urbanisme, l’empenta que més ha transformat els municipis catalans durant aquests trenta anys ha estat fonamentalment cultural i del coneixement. En nombrosos exemples, de la conjunció d’ambdues àrees n’han sortit una ciutats humanitzades i habitables com semblava que mai no ho serien, vist el desastre del franquisme i malgrat la innegable i influent força dels moviments reivindicatius veïnals. El nomenament de Tarragona Ciutat Patrimoni de la Humanitat, la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega o el pla de biblioteques de Barcelona són tres exemples majors d’aquesta idea, però el que realment fa gruix i dona solidesa cultural al país, és el seguit de biblioteques, teatres, museus, festivals, exposicions, cicles i tota mena d’iniciatives per menudes que siguin, que amb el tems han creat una trama de difusió de la cultura i el coneixement com mai havia tingut Catalunya, i que han contribuït decididament en la transformació radical del país atrotinat de 1979 al modern, atractiu i amb futur d’avui en dia.
Aquesta feina feixuga ha recaigut en mans de polítics no professionals, la majoria, i poc avesats a la gestió cultural. Com deia un ex regidor de cultura, els governs locals de la transició es feien per afinitats laborals: “el que treballa a la Caixa el fan regidor d’hisenda, l’aparellador d’urbanisme i el que no sap de res, a cultura”. Llavors, és clar, hi havia ben poca gent que es dediqués professionalment al terreny cultural, com n’havien de saber? Cal destacar que la implicació del teixit associatiu cultural local, interaccionant amb aquell jove poder democràtic municipal, va resultar cabdal durant els anys en que les institucions supramunicipals simplement no podien arribar a tot arreu ni a tots els terrenys, degut a la migradesa de recursos per la quantitat d’urgències històriques que tenien tots els ajuntaments del país.
Però malgrat aquests handicaps, a les ciutats de Catalunya el paisatge es va anar poblant d’equipaments i cartells anunciant activitats culturals. Sorprèn, doncs, que, així com hi ha alcaldes que han arribat a Consellers o presidents de la Generalitat, hi ha ben pocs regidors de cultura que hagin transcendit el seu àmbit. De tots els consellers de cultura només dos venien del municipalisme, Joan Maria Pujals (alcalde de Vila Seca) i Ferran Mascarell (regidor de cultura de Barcelona). I a les direccions i secretaries de cultura, hi ha hagut històricament molt poca presència del municipalisme.
En tan mala consideració tenen els partits els seus regidors de cultura? O, més aviat és al revés, si algun regidor destaca el reciclen a una altra àrea que consideren més important perquè, en el fons, i la història recent del primer tripartit ho testimonia, als partits el Departament de Cultura, és a dir la política cultural, els importa ben poc?
+
JOSEP MESEGUER
El que va ser bisbe Lleida entre 1876 i 1891 va anotar en un dietari com va aconseguir les obres d’art que ara reclama el bisbat de Barbastre-Monzó, com moltes d’elles estaven apunt de ser venudes a persones alienes a l’església. Aquets dietari ha estat publicat ara per Pagès editors i n’han tingut cura de la transcripció Carme Berlabé i Isidre Puig. Si en el seu moment, en una actitud tendenciosa, el Vaticà no el va voler llegir, és d’esperar que ara la justícia ordinària sigui equànime i ho faci.
-
ALICIA SÁNCHEZ CAMACHO
El català que parlen els dirigents populars ja passa de taca d’oli. Que la presidenta del PP català digui que Mariano Rajoy “parla molt bon català i que cada vegada el parla millor”, no només recorda el patètic “català en la intimitat” d’Aznar, sinó que situa la idea que te aquest partit de la llengua pròpia: un argument electoralista com saludar o visitar mercats. No fa cap falta que Rajoy parli català, amb que no porti la normalització lingüística als tribunals cada dos per tres n’hi ha prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada