Atrapada entre la imperiosa obligació de vendre i la necessitat d’ajudar a recuperar el prestigi que la llengua ha perdut els darrers anys, la literatura catalana viu una època d’incertesa a la qual una erràtica política editorial, l’actitud negligent de part de certa crítica i la mesquinesa en el tracte que rep de molts mitjans de comunicació, hi col•laboren activament. Malgrat tot, escriptors, editors i llibreters esperen que Sant Jordi redimeixi un any més la creació en català i els compradors siguin generosos amb les novetats que s’hi presenten.
Que per Sant Jordi el negoci editorial de Catalunya factura, com a mínim, un 20 % del total anual no és cap exageració, la qüestió és saber com i de quina manera repercuteix en la literatura. Si durant els anys setanta i vuitanta la diada va suportar amb vitalitat i constància el progressiu creixement de vendes del llibre en català basant-se, majoritàriament, en la creació literària i en algun producte extraordinari tipus els llibres de l’any que feia 62 o els luxosos volums profusament il•lustrats d’Enciclopèdia, a partir de principis dels noranta aquesta dinàmica s’esqueixa poc a poc fins al campi qui pugui actual que situa la literatura en català com un gènere més, i fins i tot en recessió, dels molts que competeixen per suportar l’imprescindible augment de vendes de cada Sant Jordi que segueix necessitant la indústria editorial per sobreviure, amb crisi o sense.
La irrupció del món editorial espanyol, que descobreix que la diada potser és una peculiaritat local però fa vendre molt, nega llibreries i parades de títols i autors, molt més mediàtics la majoria, que van colgant els catalans fins a convertir-los, exactament, en això: una peculiaritat local que passa gairebé desapercebuda per a la majoria del públic i dels mitjans.
Paral•lelament a aquest desembarcament, quina cara més patètica és l’esmorzar que ofereix cada any un hotel a canvi d’una fotografia col•lectiva més pròpia d’un camp de refugiats o d’un estadi de futbol que no pas d’una diada cultural, la llengua catalana entra definitivament en l’actual època d’esllanguiment i pèrdua de prestigi que afecta de manera directa a la difusió de la literatura escrita en la llengua pròpia. No és aquí el lloc per analitzar perquè el català va de mal borràs si, teòricament, hi ha més instruments per a la normalització, sinó de testimoniar que, en part degut a això, ja han passat els millors anys de l’eslògan ‘Per Sant Jordi el Sant Jordi’, pleonasme ridícul, però que evidenciava que, l’adquisició de la novel•la guanyadora del llavors més important guardó literari català era tant habitual aquell dia com comprar una rosa.
Premis i media, un esquer
Un llibre amb premi sempre es ven més, diu una màxima editorial. Ara de premis de novel•la ben dotats n’hi ha més, i alguns, fins i tot, amb major difusió periodística que el Sant Jordi. Sense desmerèixe’l en absolut, ‘El nas de Mussolini’, de Lluís-Anton Baulenas (Proa), haurà de compartir els honors de la diada amb ‘L’últim home que parlava català’, de Carles Casajuana (Planeta), guanyador dels 90.000 euros del premi Ramon Llull. I tal i com estan les coses, no està tant clar que la butxaca dels lectors doni per a comprar dos premis grossos. I això sense oblidar-ne de menys ben dotats com el Josep Pla, que enguany ha situat ‘El silenci’, de Gaspar Hernandez (Destino) al cap de munt de les llistes de vendes. Només el grup 62 edita cada any les obres guanyadores de fins a 37 premis.
Fins i tot els guardons per a nous autors, com el prestigiós Documenta, guanyat en la darrera edició per ‘Twistanschauung’, de Víctor Garcia Tur (Empùries), o els que tenen una bona implantació territorial, com ‘Com una pedra’ de Dolors Borau (Columna) premi Pin i Soler de Tarragona, malden per fer-se un forat per Sant Jordi.
Però l’estratègia comercial dels premis literaris fa anys que no salva un compte d’explotació, els escriptors perden presència pública i la literatura no dona prou per mantenir el negoci editorial. És per això que el gremi s’inventa els populars ‘llibres mediàtics’, dels quals els cèlebres monòlegs d’Andreu Buenafuente, editats per Columna, en són el millor exemple en tots els sentits: es el més popular d’entre tots els personatges televisius, els seus llibres es venen a dojo i, a anys llum d’algunes nicieses que es publiquen seguint la seva estela, són textos prou dignes i vàlids per a algú que, probablement, mai no hauria llegit en català si no hagués estat per l’humorista televisiu. El problema són algunes seqüeles, imitacions vulgars on l’únic que compta és la cara popular de qui ho firma (i que evidentment no ho escriu) o el trobar una portada i un nom amb prou ‘ganxo’, encara que el que hi hagi a dins no tingui ni cap ni peus, simplement, perquè el famós o programa de tele en qüestió no dona per a un llibre.
Aquest abús de l’esquer mediàtic tant en català com en castellà, ha acabat omplint les parades de Sant Jordi d’individus que, ni ells mateixos, saben el que fan allà. Encara recordo la cara de perplexitat pel que estava vivint del corredor de motos Jorge Lorenzo, que l’any passat firmava exemplars d’un llibre sobre la seva vida (sic?).
Literatura o llibres
Però per ridícules que siguin situacions com aquesta, la presència de famosos que firmen llibres ha contribuït a fer vendre més per sant Jordi, de tal manera que la diada ja ha deixat de ser una diada de la literatura i la lectura per ser un dia del comerç de paper imprès, diaris inclosos, i de sortir al carrer, no pas a la recerca d’un exemplar firmat per un escriptor, sinó d’una foto amb un popular (la categoria social dels imitadors va molt buscada) o, simplement, un freak mediàtic qualsevol.
De res va servir, és clar, la protesta simbòlica d’uns quants autors com Jordi Coca, Jaume Benavente o Baltasar Porcel, retirant-se als jardins de l’Ateneu per atendre els seus lectors, la maquinària comercial ja els ha engolit, com ha engolit a la resta d’escriptors catalans. ‘Crackòvia’ o ‘Pep Guardiola, de Santpedor a la banqueta del Camp Nou’ (Columna) aniran molt més buscats que no pas la majoria de llibres literaris, tret de dos o tres noms molt puntuals potser, ‘Amb ulls americans’, de Carme Riera (Proa) o ‘Els racons de la memòria’, d’Isabel Clara Simó, (62).
Per contrarestar aquest vendaval que s’endu la literatura de la diada més nostrada de la cultura catalana, per mirar d’aixecar comercialment el sector i, com a mínim, salvar les aparences, que ningú no digui que ens hem venut fins i tot la tradició, cíclicament apareixen tendències que pretenen atreure el gran públic. Primer van ser els llibres dits de No ficció, paràfrasi del terme comercialment maleït ‘assaig’. Les editorials s’hi van llençar de manera ferotge, i han funcionat prou bé durant uns anys, tot i que ara, tret d’excepcions com ‘Sobre els plaers’, de Joan Barril (62) o ‘La festa dels sentits’ de Sebastià Serrano (Ara llibres) i les temàtiques relacionades amb la psicologia casolana, ja van de baixa.
Després va tocar l’època dels relats històrics situats imperiosament abans del segle XIV i, si pot ser, amb monestirs i altres obres arquitectòniques pel mig, tot seguint l’estela de ‘La catedral del mar’ d’Ignacio Falcones (Rosa dels Vents). Les espectaculars xifres de vendes en algun cas, com ara ‘El pont dels jueus’ o ‘La venjança del bandoler’, els best sellers de Martí Gironell (Columna), han fet pensar en que, per fi, s’havia trobat el filó del best seller català. ‘Barcino’, de Maria Carme Roca (Columna), premi Nèstor Luján de novel•la històrica o ‘La vostra sang’ de Francesca Forrellad (Àngle editorial) poden ser dues apostes pels afeccionats al gènere.
Tot i que ara sembla que aquesta tendència s’està dissipant, i el que està de moda i tots els editors busquen desesperadament és la novel•la negra, tant mal vista que havia esta en temps d’ortodòxies esquerranoses! En català a penes n’hi havia fins fa ben poc. Tret d’incursions puntuals, només Andreu Martín treballava curosament el gènere. Ara, sobretot arran de l’espectacular èxit de les trobades BCnegra i del treball incansable del llibreter Paco Camarassa, de Negra y Criminal, el negre es ven, interessa els lectors i sembla que, a hores d’ara, és una de les claus que pot ajudar a recuperar per a la literatura catalana el prestigi i els lectors perduts en la diàspora dels temps i la transformació de la societat i el país.
‘La Mirora mata els dimarts’, de Josep Torrent (Pagès editors), premi Ferran Canyameres, ‘Wendy ataca’, d’Andreu Martín (Bromera) o ‘Mans lliures’ de Jordi de Manuel (62) són títols atractius d’aquest sant Jordi per als interessats en el gènere negre de totes les edats.
Una alternativa
A hores d’ara el lector es deu estar preguntant si, en mig d’aquest batibull de títols, gèneres, modes, tendències i ànsies de vendre malgrat la crisi, hi ha espai per als llibres que haurien de confegir un dels mínims corpus geodèsics de la literatura: l’assaig, la poesia, les memòries, -apostem per ‘La meva veritat’, segon volum de memòries d’Ootavi Fullat (Angle editorial)-, la crònica...
‘Obra poètica i altres escrits’, del malaguanyat Andreu Vidal (edicions del Salobre) no sortirà a les llistes dels més venuts como potser si que ho farà ‘Noves cartes a un jove poeta’, de Joan Margarit (Proa), però l’obra lírica del mallorquí és un d’aquells títols que fa que una literatura tingui el gruix necessari per sobreviure a la diàspora merajadora d’un mercat que es debat entre consolidar una indústria que trontolla i una cultura que minva.
Però per damunt de les sotsobres del negoci, de la desafecció de molts lectors fàcilment influenciables pel menyspreu mediàtic, pel retrocés real en l’ús social de la llengua o per les, de vegades, ben estranyes polítiques editorials, la literatura catalana seguirà existint amb bones obres poc venudes, males obres molt venudes i a l’inrevés, amb autors populars i escriptors desconeguts i, sobretot, amb la voluntat col•lectiva d’explicar-se, que és existir. Fins i tot enllà de Sant Jordi.
Publicat al suplement de Sant Jordi de El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada