19/4/09

LA REALITAT D’OCTUBRE (1)


Dos anys i mig després d’haver inaugurat l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), que està tornant a posar a València al capdavant de l’avantguarda cultural, el seu promotor, l’Eliseu Climent, està completant el procés d’institucionalització de tots els projectes en els que es treballa des de l’antic edifici de El Siglo Valenciano. A ningú no escapa que l’objectiu d’aquest procés sigui el relleu gradual al front de l’entrellat d’associacions i fundacions que l’editor ha impulsat.
L’Eliseu farà 69 anys enguany, i es dedica a l’activisme cultural català des dels temps d’estudiant a la universitat. Ell es mostra incansable i pletòric, però ja són dies. Contra el temor que s’havia dit a voltes de que, quan ell baixés la guàrdia, el futur de totes les activitats de defensa de la llengua i la cultura catalanes a València entraria en una fase de declivi, o si més no d’incertesa, el millor antídot és passar-se un dia qualsevol per l’Octubre i comprovar com els 3..500 metres del centre treballen a ple rendiment.
La programació cultural, la canalla de les escoles, els cursos i tallers, la redacció del setmanari El Temps i la llibreria Tres i Quatre conformen part de l’aspecte extern de l’OCCC, la pell i els sentits del centre. Però tot aquest bullici que gestiona l’eficaç Emili Payà, un dels col•laboradors més antics de Climent, ocupa uns 1.200 metres quadrats de l’edifici de quatre plantes i soterrani. És als altres 1.700 on es cou el llarg i temperat procés d’institucionalització de tots els projectes que abraça el que el propi promotor defineix com ‘la vida Fuster’, en directa al•lusió a Joan Fuster, de quin llegat Eliseu Climent n’és marmessor.
Totes les institucions civils que abasten l’àmbit lingüístic català conformen el teixit que està fent que, qualsevol idea que es pugui gestar dins d’aquest espai, tingui lloc d’acollida en aquesta fàbrica d’estructures de gestió en que s’està convertint l’OCCC. És gràcies a la participació activa i crítica de la societat civil, més enllà d’ideologies o estratègies locals, que el projecte està prenent aquest caire institucional. Empresaris, financers, historiadors, regidors, ecologistes, geògrafs, investigadors, medievalistes, lingüistes, comerciants o economistes de tots els territoris s’estan incorporant a l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga, l’Institut del Territori, a l’Institut de la Memòria Històrica, a l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, a la Institució Joan Fuster, al futur Institut de Política Lingüística o participant a les activitats dels 24 centres culturals associats a l’Octubre que hi ha per tot el territori. A la llarga potser sigui aquesta via la que vertebri un territori respecte del qual ni la llengua i la cultura, ni la classe intel•lectual ni la política han estat capaces de fer-hi mai gran cosa per donar-li un cert sentit.
En una època en que la política s’ha guanyat el descrèdit a pols, a la vella societat civil li toca arremangar-se, ni que sigui per defensar estrictament els seus interessos, que ja és molt. Superant estadis ideològics i generacionals, el que pretén l’OCCC és que totes les iniciatives hi trobin recer. Els logotips i les estructures fundacionals prenen el protagonisme a les persones. Els temps canvien, la realitat és tossuda. A Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de la València medieval, treballen per entendre i vertebrar el futur.

+
JUAN MARSÉ

Dijous serà el primer escriptor català en rebre el premi més prestigiós de les lletres espanyoles, el Cervantes. Si ha calgut esperar 32 anys perquè aquest premi reconegui els autors catalans, amb noms de prestigi internacional com Goytisolo, Gil de Biedma, Barral o Vázquez Montalbán, vol dir que hi ha unes quantes que no funcionen en matèria cultural a l‘estat, que és com dir que, cada cop que algú s’omple a boca de la diversitat i bla, bla bla, ho diu per dir, però ni s’ho creu ni ho practica.

-
BETH RODERGUES

No se si és casualitat si o algú ha donat la consigna de promocionar aquesta cantant fins afartar la clientela. Si no en vau tenir prou d’ella a les seves constants aparicions a programes de TV3, ara us la torneu a trobar fins la sopa en un seguit d’espots de la Generalitat. A més, el dia de Sant Jordi la podreu tornar a escoltar a l’espectacle ‘Detotarrel’, que organitza la Plataforma per la Llengua. Que no hi ha més cantants al país? O es que no són tant simpàtiques a ulls d’ERC?

4 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

el cas Beth em fa pensar el mateix, i mira que m'agrada el seu somriure, però -ara que hi penso- que cony faig parlant de la tele, si quasi no la miro.
Bé, segueixo el blog...
alcem la copa i brindem per la societat de l'espectacle!

Rafael Vallbona ha dit...

El penosament trist de la societat de l'espectacle és que, bo i tenint consciència de que es tracta d'un miratge, ha aconseguit suplantar la societat real. La voda passa al Facebook.
I jo en sóc apocalíptic.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

ei! no tinc facebook!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

ei! no tinc facebook!