El concepte mileurista està caducat. Ara i aquí, la majoria de joves no passen de 8 o 900 euros al mes de sou, i aquests són els que es queixen menys, que de sous de 4 i 500 al mes n’hi ha a cabassos. Consulteu les ofertes de treball dels diaris i l’infojobs de torn i veureu.
Anem a l’altra columna del compte. A Barcelona, per exemple, es pot trobar algun forat de lloguer digne de ser considerat casa per menys de 700 euros? Afegiu-hi la resta de despeses, sumeu i resteu. Que quedà? Menys que zero. Com volem que els joves s’emancipin així.
I si no es pot accedir ni a un sostre on viure, que és el llindar mínim de la dignitat, que s’és sinó pobre de solemnitat?
Doncs és això el que són la majoria dels nostres joves: pobres, tristos i avergonyits d’haver de viure sense intimitat en els sis metres de la cambra de la casa familiar, pobres que no consten a les estadístiques perquè, per parentiu sanguini, tenen un llit i un plat a taula, però pobres al cap i a la fi, i molt poc feliços, per cert.
Dit a El Món a RAc 1 el 31.01.08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada