A PROPÒSIT DE GILABERTUS

Un professor de la facultat em va dir que era un il•lús i un antic si feia anar als estudiants a veure l’exposició del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans. Em vaig captenir i, bo i pensant en la reflexió d’aquell col•lega, un d’aquests que va de savi, no els vaig fer anar a la mostra. Em vaig equivocar per haver fet cas a paraules nècies; la ingent obra de l’IEC, no només és d’una importància científica i cultural cabdal en àmplies àrees del coneixement, sinó que, ja des dels seus inicis el 1907 i en especial fins la Guerra, va ser un element clau en la cohesió i construcció d’un país que renaixia. Si els estudiants, i en general els joves d’ara, haguessin conegut de primera ma i de manera didàctica el que va significar l’IEC a la Catalunya de fa un segle, potser haurien estat capaços d’entendre el que significa la tenaç ambició d’una cultura per convertir un país medieval en una nació moderna. I potser haurien obtingut una unça d’autoestima, sentiment del qual els joves catalans d’avui n’estan mancats del tot.
Vaig pensar en això al tot visitant Museu Episcopal de Vic l’exposició ‘Gilabertus, un viatge decisiu a la descoberta del romànic’, on es relata amb rigor amè i tensió discursiva, l’expedició formada per Josep Gudiol, conservador del museu, Josep Puig i Cadafalch, Josep Goday, Guillem Marià de Brocà i Adolf Mas, que l’any 1907 va recórrer terres pirinenques per estudiar i documentar l’art romànic de la Vall d’Aran, Bohí i Ribagorça.
Feia ben poc que havia estat creat l’IEC quan, a finals d’agost, l’expedició va començar a trescar muntanya amunt amb l’objectiu de redescobrir, estudiar i documentar el romànic, una tasca que, un segle després, ha resultat clau per entendre el valor artístic i polític d’aquest art vertebrador de la identitat europea i catalana. La declaració de Patrimoni de la Humanitat de les esglésies de la Vall de Bohí no va ser més que la confirmació de l’antiga idea europeista i modernitzadora de Catalunya que, des del segle XI, van transmetre els artistes que van treballar en la construcció de les esglésies mundialment admirades.
Començant per visitar les obres de Gilabertus, un dels principals escultors romànics d’Europa, al museu dels Agustins de Tolosa de Llenguadoc, el viatge va anar progressant, a voltes amb gran penúria com la travessa del coll de Caldes, cap a la Vall d’Aran, la de Bohí i la ribagorçana. Mentre Adolf Mas fotografiava el patrimoni, Josep Puig i Cadafach el dibuixava aixecant plantes i perspectives, i la resta de l’expedició el documentava i estudiava.
El viatge relatat al Museu de Vic és una mostra de l’ambició i la voluntat de conformar-se intel•lectualment i cultural d’un país que emergia amb molt pocs recursos i sense capacitat de decisió política. Avui en dia, amb un nivell d’autogovern considerable i amb una situació global molt més digne que fa un segle, Catalunya (polítics, administradors, societat civil, empresaris, intel•lectuals, creadors) no mostra cap mena d’ambició ni voluntat de créixer culturalment i social en cap sentit; com si en el món global d’avui ja no importés creure i defensar la diversitat que ens fa originals i universals, I així esllanguim. Probablement els estudiants mai no entendran el valor del fet històric i inexorable de ser catalans, és a dir, de tenir una cultura pròpia.
Fins que d’aquí a un segle, amb sort una expedició ens redescobreixi.

Publicat a El Mundo de Catalunya