NINGÚ PARLARÀ DE TU UN COP MORT

A propòsit de l’any Rodoreda. Un munt d’actes per tot, un gran espectacle al TNC (exageradament grandiós i pensant més en el públic que llegeix Rodoreda per obligació a l’insti que en l’espectador de teatre), congressos de ‘rodoredologia’ a mig món, un lloc web al que s’hi pot accedir des de la mateixa ‘homepage’ oficial de la Generalitat (www.anyrodoreda.cat), reedicions, reposicions televisives i l’esforç ímprobe de la Institució de les Lletres Catalanes per mantenir l’obra de l’autora de ‘Mirall trencat’ dins l’imaginari d’aquesta Catalunya postmoderna que practica la política de terra cremada i passar pàgina en la falsa creença de que és la única possibilitat d’empènyer un futur digne i ric.
I la Rodoreda encara ha estat de sort. L’èxit li va arribar tard i potser per això encara li dura, per això i perquè la seva literatura mostra un país que agrada perquè no burxa gaire en la zona incòmode de la memòria ni aviva el passat gris i tèrbol del país, i perquè va ser nacionalment homologable. Molts altres no han tingut tanta sort. Qui llegeix avui Manuel de Pedrolo, sempre bel•ligerant amb el poder, o Jaume Fuster, símbol d’un país que encara tenia una oportunitat de creure culturalment i lingüística en ell, cosa que en pocs anys hem llençat per la borda; on ha quedat l’obra de Valerià Pujol, Joaquim Soler, Jordi Arbonès, Josep Mª Carandell, Quima Jaume, Mª Mercè Marçal i tants d’altres? I encara seré més cruel, que en queda en la consciència viva, cultural, cívica i col•lectiva de la Catalunya d’avui de creadors que van bastir l’esquelet fonamental que va suportar el desmanegat país mentre molta gent callava o s’acomodava sense problemes a la situació? Parlo de Salvadopr Espriu, Joan Oliver, J.V. Foix, Carles Riba, Josep Mª Llompart, Blai Bonet, Vicent Andrés i Estellés. Que representen pel país d’avui en dia tret d’una reposició al TNC, una exposició i unes conferències quan fa un número rodó d’anys que han traspassat?
El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, em va dir no fa pas gaire que, una de les missions que tindrà la ILLC un cop el Consell de Cultura li prengui part de les seves atribucions, serà la de treballar per rescabalar la vigència de la literatura catalana de tots els temps, de tants escriptors que han desaparegut sota l’allau de deconstrucció que ens assola de fa cosa de deu o dotze anys cap aquí. El projecte d’Izquierdo em sembla molt lloable; els vius que s’espavilin amb les editorials, caps de premsa, agents i amics que treballen a la tele (oli en un llum), i de la resta se n’ocupa ell vertebrant un discurs coherent i projectat. És lògic, sobretot si hi ha diners i voluntat política per empènyer-ho i aconsegueix la complicitat d’editorials, biblioteques, ensenyants i mitjans de comunicació.
L’any Rodoreda funcionarà segur, el personatge s’ho val. El tots a una està resultant. Ara cal que altres projectes menors, tampoc no cal dedicar cada any a un escriptor, no acabaríem mai, funcionin en un dia a dia clam però ferm que ajudi a recuperar, si més no per l’imaginari, l’enorme i potent gruix històric i contemporani de la literatura catalana, un dels actius, que no ho oblidin els polítics de peculiar memòria selectiva, que ha col•laborat de manera cabdal en certs moments, a que aquest país hagi arribat fins aquí. D’ara en endavant no hi ha cap garantia.

Publicat a El Mundo de Catalunya