D’una Imputació greu i falsa contra algú se’n diu calúmnia, i està tipificat com a delicte al codi penal. Les acusacions precipitades i sense proves que l’administració alemanya ha dirigit contra els cogombres andalusos senyalant-los com els causants de portar en origen la bactèria E.Coli que ja ha causat una colla de morts, són, a més d’una calúmnia rasa i curta, un dolorós perjudici de danys difícils de calcular contra l’exportació espanyola d’hortalisses.
Si els resultats de les anàlisis no se sabran fins d’aquí a 48 hores, si divendres passat la Comissió Europea va reconèixer que els cogombres es podrien haver contaminat a Alemanya, perquè es va tolerar l’acusació sense fonament?
Avui hi ha consell europeu, i la ministra Rosa Aguilar ja ha dit que li cantarà les quaranta a la seva homònima alemanya. La Unió Europea potser aprovarà indemnitzacions per pal·liar el dany als productors andalusos, que són l’autèntic verdurer d’Europa. Però el mal ja està fet. Un altre més a sumar a la catastròfica, per als interessos espanyols, Política Agrària Comunitària (PAC).
És clar que, si qui fa el mal és un dels amos d’Europa, ja se sap que les coses sempre es veuen d’una altra manera.
Dit a El Món a RAC 1 el 31 de Maig de 2011
30/5/11
Dos adéus al periodisme
Cita de monstres del periodisme: Gay Talese presenta ‘Honraràs a tu padre’ a la Facultat de Comunicació Blanquerna, mentre que al Palau Robert una exposició mostra la ruta vita del Josep Pla corresponsal de premsa. Dos exemples d’un periodisme que ha estat abatut pels interessos de les empreses, l’excessiva proximitat amb els polítics i alguns dels nous mitjans digitals. RIP.
El periodisme és un ofici ben simple; consisteix en veure que passa i explicar-ho, per això, històricament, s’hi havia dedicat gent de tota mena. Amb una mica de sentit comú, una dosi de mínima honestedat i uns grams de sintaxi, que no era poca cosa, n’hi havia prou. Estava mal pagat, però tampoc no tenia categoria Als anys seixanta ho van convertir en carrera universitària per tal de dotar-lo d’unes ínfules acadèmiques i després van crear un tan poc útil com presumptuós Col·legi de Periodistes amb la intenció de donar-li categoria professional. Els periodistes vivien tant contents com enganyats creient-se que practicaven un ofici de vital importància per la democràcia i empescant-se tot aquest discurs de la deontologia. Mentre, aquest gremi de llestos era enganyat progressivament per empresaris sense escrúpols, aventurers fracassats i patricis amb aires regis. Laboralment la tecnologia i la informàtica van minvar les plantilles dels diaris i ara la rebolcada digital ha acabat convertint aquesta feina en un regne de becaris i precaris. Resultat: a dia d’avui el periodisme és qualsevol cosa menys veure que passa i explicar-ho.
Explicar les ciutats i el món, confegint així una mirada intel·ligent, curiosa i irònica sobre la realitat, és el que va fer Josep Pla a París, Londres, Madrid, Roma o Berlín; ciutats on va fer de corresponsal de ben jove. Avui en dia és impossible practicar aquest tipus de periodisme. L’absurd dia a dia mata el periodista solitari que viu per aquests móns de Déu i que es veu obligat a fer de corifeu del poder, o feines que ja fan les agències, en lloc de sortir al carrer a explicar la vida de cada dia a la ciutat, és a dir; el que passa.
Gay Talese és l’autor del considerat millor article publicat mai per Esquire, ‘Frank Sinatra està constipat’; poca broma. Es planta davant d’un auditori d’estudiants de periodisme que no l’han llegit mai i pels quals les 600 planes d’’Honraràs a tu padre’ són pitjor que una condemna, ells que no passen dels 140 caràcters del Twitter, i els deixa anar que han de defugir de la temptació del poder, del titular fàcil i cridaner i de la supèrbia. La majoria es queden igual; pel periodisme del segle XXI aquestes constants a penes existeixen.
El periodista d’avui, inclòs el polític, o precisament començant pel polític, viu submís al poder. La relació sol estar de tal forma mediatitzada per la línia editorial que imposa la propietat del mitjà, que a la fi el missatger acaba convertit en el primer propagandista de la causa que interessa a l’editor. Respecte del titular no cal donar-li gaires voltes, el periodisme d’avui s’ha convertit en una successió infinita de titulars. La massa no vol més, demana que se li serveixi tot ben mastegat per poder seguir dormint, la difusió digital de la informació converteix el periodisme en un vulgar exercici de màrqueting viral. Sobre la supèrbia no en diré res, escolteu algunes tertúlies i decidiu el què.
Quin espai queda, doncs, pels romàntics enyoradissos d’explicar les coses que passen? La marginalitat dels llibres, el localisme dels petits mitjans impresos, o buscar la incerta glòria entre el xivarri d’Internet. Sempre hi ha qui no perd l’esperança de pensar que algun dia els grans diaris reflexionaran sobre cap a on els porta la seva excessiva connivència amb el poder, la supèrbia en l’opinió, la simplicitat infantil dels seus textos i l’erràtica i curta visió de la realitat en el conjunt dels seus continguts. Esperem que no sigui massa tard.
Felip Puig
L’espectacle dels Mossos garrotejant els acampats a la Plaça de Catalunya ha deixat tranquil el poder i la submisa opinió pública que temia per aquell gra al cul en forma de protestes carregades de raó. La indignació no és suficient, igual que un bon resultat electoral no dona dret a fer-se l’amo del carrer. Cal superar l’estadi primari d’acció/reacció. La poli sempre te les de guanyar.
Eliseu Climent
Amb 651 mil firmes recollides, la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Acció Cultural del País Valencià que reclama la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9 al País Valencià i Catalunya s’ha presentat al Congrés i al Senat. Les barreres a la lliure comunicació entre dos territoris amb la mateixa llengua no és un problema tècnic, és clar, sinó exclusivament polític.
El periodisme és un ofici ben simple; consisteix en veure que passa i explicar-ho, per això, històricament, s’hi havia dedicat gent de tota mena. Amb una mica de sentit comú, una dosi de mínima honestedat i uns grams de sintaxi, que no era poca cosa, n’hi havia prou. Estava mal pagat, però tampoc no tenia categoria Als anys seixanta ho van convertir en carrera universitària per tal de dotar-lo d’unes ínfules acadèmiques i després van crear un tan poc útil com presumptuós Col·legi de Periodistes amb la intenció de donar-li categoria professional. Els periodistes vivien tant contents com enganyats creient-se que practicaven un ofici de vital importància per la democràcia i empescant-se tot aquest discurs de la deontologia. Mentre, aquest gremi de llestos era enganyat progressivament per empresaris sense escrúpols, aventurers fracassats i patricis amb aires regis. Laboralment la tecnologia i la informàtica van minvar les plantilles dels diaris i ara la rebolcada digital ha acabat convertint aquesta feina en un regne de becaris i precaris. Resultat: a dia d’avui el periodisme és qualsevol cosa menys veure que passa i explicar-ho.
Explicar les ciutats i el món, confegint així una mirada intel·ligent, curiosa i irònica sobre la realitat, és el que va fer Josep Pla a París, Londres, Madrid, Roma o Berlín; ciutats on va fer de corresponsal de ben jove. Avui en dia és impossible practicar aquest tipus de periodisme. L’absurd dia a dia mata el periodista solitari que viu per aquests móns de Déu i que es veu obligat a fer de corifeu del poder, o feines que ja fan les agències, en lloc de sortir al carrer a explicar la vida de cada dia a la ciutat, és a dir; el que passa.
Gay Talese és l’autor del considerat millor article publicat mai per Esquire, ‘Frank Sinatra està constipat’; poca broma. Es planta davant d’un auditori d’estudiants de periodisme que no l’han llegit mai i pels quals les 600 planes d’’Honraràs a tu padre’ són pitjor que una condemna, ells que no passen dels 140 caràcters del Twitter, i els deixa anar que han de defugir de la temptació del poder, del titular fàcil i cridaner i de la supèrbia. La majoria es queden igual; pel periodisme del segle XXI aquestes constants a penes existeixen.
El periodista d’avui, inclòs el polític, o precisament començant pel polític, viu submís al poder. La relació sol estar de tal forma mediatitzada per la línia editorial que imposa la propietat del mitjà, que a la fi el missatger acaba convertit en el primer propagandista de la causa que interessa a l’editor. Respecte del titular no cal donar-li gaires voltes, el periodisme d’avui s’ha convertit en una successió infinita de titulars. La massa no vol més, demana que se li serveixi tot ben mastegat per poder seguir dormint, la difusió digital de la informació converteix el periodisme en un vulgar exercici de màrqueting viral. Sobre la supèrbia no en diré res, escolteu algunes tertúlies i decidiu el què.
Quin espai queda, doncs, pels romàntics enyoradissos d’explicar les coses que passen? La marginalitat dels llibres, el localisme dels petits mitjans impresos, o buscar la incerta glòria entre el xivarri d’Internet. Sempre hi ha qui no perd l’esperança de pensar que algun dia els grans diaris reflexionaran sobre cap a on els porta la seva excessiva connivència amb el poder, la supèrbia en l’opinió, la simplicitat infantil dels seus textos i l’erràtica i curta visió de la realitat en el conjunt dels seus continguts. Esperem que no sigui massa tard.
Felip Puig
L’espectacle dels Mossos garrotejant els acampats a la Plaça de Catalunya ha deixat tranquil el poder i la submisa opinió pública que temia per aquell gra al cul en forma de protestes carregades de raó. La indignació no és suficient, igual que un bon resultat electoral no dona dret a fer-se l’amo del carrer. Cal superar l’estadi primari d’acció/reacció. La poli sempre te les de guanyar.
Eliseu Climent
Amb 651 mil firmes recollides, la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Acció Cultural del País Valencià que reclama la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9 al País Valencià i Catalunya s’ha presentat al Congrés i al Senat. Les barreres a la lliure comunicació entre dos territoris amb la mateixa llengua no és un problema tècnic, és clar, sinó exclusivament polític.
27/5/11
Hem regalat la paella i el mànec
Amb l’excusa de fer dissabte els mossos han desallotjat a garrotades els concentrats a la plaça de Catalunya per donar pas a les assenyades i cultes celebracions blaugranes que, com sempre s’ha demostrat, són d’allò més civilitzat. Afavorir el salvatgisme futbolístic fent fora sense miraments els qui protesten civilitzadament per temes molt preocupants demostra el tarannà del conseller d’Interior i el grau de submissió del poder polític a l’econòmic.
En Felip Puig en tenia ganes. Feia dies que el conseller d’Interior tenia ganes de desallotjar de forma contundent els concentrats a les places del país. Deu pensar que porten malalties tropicals. No ho va fer durant la jornada de reflexió per evitar una reedició a escala del que li va passar el 2004 al PP; però un cop passades les eleccions i amb l’habitual fatxenderia que el caracteritza ampliada per la victòria electoral, allà on ha trobat complicitat municipal (un Hereu en retirada a Barcelona, i a Lleida un Ros cada dia més d’extrema dreta), ha actuat. La neteja ha estat una excusa, tal i com s’ha vist. A la que ha pogut els ha fet fora a garrotades, sobretot, per demostrar-los, i a la resta del país de passada, qui mana al carrer. Us sona això oi?
La complicitat del Barça. El Barça ha estat l’excusa perfecte. No hi ha institució que aixequi més consens a tot Catalunya, és un desig quasi unànime que guanyi la Champions, és un referent en quant als cèlebres valors (que de tant publicitar-los s’han acabat convertint en una mena de manual d’autoajuda postmoderna) i, no ho oblidem, està en mans de la oligarquia local. Mai el govern de la Generalitat faria res per contrariar tots aquests elements sociològics, sobretot els clans patricis de la ciutat, és clar. El Barça, un fenomen popular , ha estat utilitzat com a ‘boomerang’ per agredir els representants dels mateixos sectors populars que sempre li han rendit admiració i estima.
Les millors generacions, a garrotades. Només un poder polític que es venti de tenir una ciutadania ignorant i adotzenada, pot enviar la policia a carregar durament contra un jovent que representa a les generacions més ben preparades intel·lectualment i professional de la història del país. L’esforç que Catalunya ha fet durant els darrers anys per formar aquests joves (familiar, personal, institucional, acadèmic...) és menystingut doblement pel poder polític: primer condemnant-lo a sous i contractes de misèria o a l’atur; després agredint-lo físicament perquè protesta pel país de misèria en que ens estan convertint.
Amb indignar-se’n no n’hi ha prou. La indignació ha estat sempre un sentiment poc democràtic. Només aquell qui es creu en possessió de la raó absoluta i l’empara divina es mostra tothora indignat. La indignació no genera dubtes, la vida si perquè no és més que crisi. Cal superar l’estadi d’indignat per erigir-se enraonadors, dubtosos, crítics i elaborar discursos nous que s’adaptin a la realitat que encara desconeixem.
Una catarsi generacional. Atribuir la revolta a una simple actitud catàrtica i quasi festiva, tal i com diuen els qui no en tenen ni idea de protestar perquè mai no ho han fet, és un intent xaró per deslegitimar les raons per a la disconformitat. Cada generació expressa el seu malestar com sap, perquè es joves de cada època tenen motius per fer-ho. I si vosaltres no ho vareu fer quan us tocava, és el vostre problema. Us ho hauríeu de fer mirar.
A més, no us heu parat a pensar que si els joves d’avui hereten un món pitjor és perquè les generacions anteriors els ho deixem així de galdós? Vull dir, de qui és la culpa?
Això no és Síria. Però tot i això, que ningú no tingui la temptació de pensar que Catalunya és Síria. No. Aquí hi ha una democràcia formal i un sistema parlamentari que representa el dret sobirà. El problema és que aquest procés falla en un punt. Els polítics als que atorguem la representació no ens retornen el feedback que fa que el sistema funcioni. Se sotmeten als designis dels poders financers i els seus corifeus deixant-nos en la indefensió Aquí falla la democràcia. El següent pas és enviar la policia (fins i tot una policia nascuda en democràcia com els Mossos) quan protestem legítimament.
Ja ho deia ahir el prestigiós diari britànic The Guardian: 'El fet que aquest debat es doni a les places, més que als parlaments, només demostra com és de profund l'abisme entre els polítics establerts i la vida de la gent'. I per resoldre aquest abisme, el poder polític -agenollat enfront el poder financer- fa callar a la gent per la força. Els hem regalat la paella i el mànec.
En Felip Puig en tenia ganes. Feia dies que el conseller d’Interior tenia ganes de desallotjar de forma contundent els concentrats a les places del país. Deu pensar que porten malalties tropicals. No ho va fer durant la jornada de reflexió per evitar una reedició a escala del que li va passar el 2004 al PP; però un cop passades les eleccions i amb l’habitual fatxenderia que el caracteritza ampliada per la victòria electoral, allà on ha trobat complicitat municipal (un Hereu en retirada a Barcelona, i a Lleida un Ros cada dia més d’extrema dreta), ha actuat. La neteja ha estat una excusa, tal i com s’ha vist. A la que ha pogut els ha fet fora a garrotades, sobretot, per demostrar-los, i a la resta del país de passada, qui mana al carrer. Us sona això oi?
La complicitat del Barça. El Barça ha estat l’excusa perfecte. No hi ha institució que aixequi més consens a tot Catalunya, és un desig quasi unànime que guanyi la Champions, és un referent en quant als cèlebres valors (que de tant publicitar-los s’han acabat convertint en una mena de manual d’autoajuda postmoderna) i, no ho oblidem, està en mans de la oligarquia local. Mai el govern de la Generalitat faria res per contrariar tots aquests elements sociològics, sobretot els clans patricis de la ciutat, és clar. El Barça, un fenomen popular , ha estat utilitzat com a ‘boomerang’ per agredir els representants dels mateixos sectors populars que sempre li han rendit admiració i estima.
Les millors generacions, a garrotades. Només un poder polític que es venti de tenir una ciutadania ignorant i adotzenada, pot enviar la policia a carregar durament contra un jovent que representa a les generacions més ben preparades intel·lectualment i professional de la història del país. L’esforç que Catalunya ha fet durant els darrers anys per formar aquests joves (familiar, personal, institucional, acadèmic...) és menystingut doblement pel poder polític: primer condemnant-lo a sous i contractes de misèria o a l’atur; després agredint-lo físicament perquè protesta pel país de misèria en que ens estan convertint.
Amb indignar-se’n no n’hi ha prou. La indignació ha estat sempre un sentiment poc democràtic. Només aquell qui es creu en possessió de la raó absoluta i l’empara divina es mostra tothora indignat. La indignació no genera dubtes, la vida si perquè no és més que crisi. Cal superar l’estadi d’indignat per erigir-se enraonadors, dubtosos, crítics i elaborar discursos nous que s’adaptin a la realitat que encara desconeixem.
Una catarsi generacional. Atribuir la revolta a una simple actitud catàrtica i quasi festiva, tal i com diuen els qui no en tenen ni idea de protestar perquè mai no ho han fet, és un intent xaró per deslegitimar les raons per a la disconformitat. Cada generació expressa el seu malestar com sap, perquè es joves de cada època tenen motius per fer-ho. I si vosaltres no ho vareu fer quan us tocava, és el vostre problema. Us ho hauríeu de fer mirar.
A més, no us heu parat a pensar que si els joves d’avui hereten un món pitjor és perquè les generacions anteriors els ho deixem així de galdós? Vull dir, de qui és la culpa?
Això no és Síria. Però tot i això, que ningú no tingui la temptació de pensar que Catalunya és Síria. No. Aquí hi ha una democràcia formal i un sistema parlamentari que representa el dret sobirà. El problema és que aquest procés falla en un punt. Els polítics als que atorguem la representació no ens retornen el feedback que fa que el sistema funcioni. Se sotmeten als designis dels poders financers i els seus corifeus deixant-nos en la indefensió Aquí falla la democràcia. El següent pas és enviar la policia (fins i tot una policia nascuda en democràcia com els Mossos) quan protestem legítimament.
Ja ho deia ahir el prestigiós diari britànic The Guardian: 'El fet que aquest debat es doni a les places, més que als parlaments, només demostra com és de profund l'abisme entre els polítics establerts i la vida de la gent'. I per resoldre aquest abisme, el poder polític -agenollat enfront el poder financer- fa callar a la gent per la força. Els hem regalat la paella i el mànec.
26/5/11
L’equilibri serbi
Just el dia en que l’informe del Tribunal especial per a l’Antiga Iugoslàvia qualificava d’insuficients els esforços que estava fent Sèrbia per detenir Radko Mladic, la major obligació internacional del país balcànic, va i el detenen sense que oposi resistència. Per molt que un comunicat posterior del tribunal hagi reconegut el treball de les autoritats Sèrbies, la paradoxa del cas clama al cel.
La detenció de Mladic és un afer polític europeu de primera magnitud: Primer per pacificar les comunitats Sèrbia i musulmana del país, un tema encara pendent i que, amb el militar fugit, era impossible. I segon per encetar una nova pàgina en les relacions entre la Unió Europea i Sèrbia.
I no em refereixo exclusivament a l’entrada de Sèrbia a la UE.
No són només el genocidi i crims contra la humanitat d’Srebrenica i Sarajevo, és el galdós paper amb que va deixar l’exèrcit holandès, encarregat de custodiar la ciutat on Mladic va assassinar 8000 persones. La Unió Europea no passarà pàgina fins no veure’l condemnat. Això si no adopta la mateixa actitud destructiva davant del tribunal que Milosevic.
Radko Mladic ha estat detingut, però les relacions internacionals de Sèrbia continuen en la corda fluixa. A ningú li convé que la corda es trenqui.
Dit a El Món a RAC 1 el 27 de Maig de 2011
La detenció de Mladic és un afer polític europeu de primera magnitud: Primer per pacificar les comunitats Sèrbia i musulmana del país, un tema encara pendent i que, amb el militar fugit, era impossible. I segon per encetar una nova pàgina en les relacions entre la Unió Europea i Sèrbia.
I no em refereixo exclusivament a l’entrada de Sèrbia a la UE.
No són només el genocidi i crims contra la humanitat d’Srebrenica i Sarajevo, és el galdós paper amb que va deixar l’exèrcit holandès, encarregat de custodiar la ciutat on Mladic va assassinar 8000 persones. La Unió Europea no passarà pàgina fins no veure’l condemnat. Això si no adopta la mateixa actitud destructiva davant del tribunal que Milosevic.
Radko Mladic ha estat detingut, però les relacions internacionals de Sèrbia continuen en la corda fluixa. A ningú li convé que la corda es trenqui.
Dit a El Món a RAC 1 el 27 de Maig de 2011
La crisi i el verí responsable
A Personville les coses anaven així com ens van avui en dia a tots nosaltres, més o menys; per això tothom l’anomenava Poisonville, la ciutat del verí. Cacics, polítics corruptes, polis venuts i gàngsters ens van fer entendre que la realitat s’explica millor a les novel·les negres que a les pàgines blanques de la premsa. Igual que avui. Per això vam insistir amb ‘La clau de vidre’ (ed. 62) i encara més amb els relats de ‘Dinero sangriento’ (Bruguera). Després hi havia el gran ‘Falcó maltès’ (ed. 62), és clar, però d’aquest títol malfiàvem per la seducció que ens havia provocat la pel·lícula vista abans.
Aleshores ens va semblar que la inusitada violència de la vertiginosa prosa de Hammett era potser exagerada. No havíem viscut a Poisonville, és clar. Ara que hi vivim, i que la merda ens arriba al coll, sabem que no hi ha res de gratuït en el behaviorisme narratiu del mestre del relat negre: és la puta realitat que és així. El que passa és que els diaris no l’expliquen en la seva autèntica dimensió.
Cult & virus
El conseller Mascarell ha inaugurat un seminari sobre patrocini parlant de la incidència en el tema de la crisi, la cosa humanitària i les xarxes socials; però no ha dit res del màrqueting, quina influència te cada dia un major pes específic en la difusió cultural. L’edició d’enguany del Sónar, amb un seguit de campanyes víriques que es retroalimenten, n’és un exemple.
Però quan el màrqueting, que és un procés social que busca crear i atendre necessitats col·lectives, entra en matèria cultural, no sempre te la sensibilitat que requereix la matèria que toca. Comentava fa dues setmanes en aquesta columna la poca vista que havien mostrat els departaments de màrqueting d’algunes editorials en posar-li el mateix títol a quatre llibres que són al mercat simultàniament i utilitzar la mateixa imatge de portada en tres d’altres. Pocs dies després em vaig trobar un anònim (que valent) al bloc on, mig en català mig en castellà, em venia a dir que el màrqueting és innocent en aquestes trifurques. És la innocència del que tira la pedra i amaga la ma. Entre moltes altres coses li podria respondre amb una llista d’autors a qui un director de màrqueting li ha canviat el títol del llibre sense atendre a cap criteri literari; però es veu que els conceptes culturalistes, ara que el màrqueting ha entrat en la cultura, han deixat d’importar. O sigui que, conseller, que tal un seminari dedicat al màrqueting cultural? Que no tenim més talent que mercat? Com ho hem de casar, això, a cops de màrqueting?
La última en campanyes virals és el ‘hastag’ acampadapedralbes. Te més èxit i és més divertida que la oficial. I no l’ha creada un departament de màrqueting, per molt que ho sembli: és cosa d’un escriptor.
Però quan el màrqueting, que és un procés social que busca crear i atendre necessitats col·lectives, entra en matèria cultural, no sempre te la sensibilitat que requereix la matèria que toca. Comentava fa dues setmanes en aquesta columna la poca vista que havien mostrat els departaments de màrqueting d’algunes editorials en posar-li el mateix títol a quatre llibres que són al mercat simultàniament i utilitzar la mateixa imatge de portada en tres d’altres. Pocs dies després em vaig trobar un anònim (que valent) al bloc on, mig en català mig en castellà, em venia a dir que el màrqueting és innocent en aquestes trifurques. És la innocència del que tira la pedra i amaga la ma. Entre moltes altres coses li podria respondre amb una llista d’autors a qui un director de màrqueting li ha canviat el títol del llibre sense atendre a cap criteri literari; però es veu que els conceptes culturalistes, ara que el màrqueting ha entrat en la cultura, han deixat d’importar. O sigui que, conseller, que tal un seminari dedicat al màrqueting cultural? Que no tenim més talent que mercat? Com ho hem de casar, això, a cops de màrqueting?
La última en campanyes virals és el ‘hastag’ acampadapedralbes. Te més èxit i és més divertida que la oficial. I no l’ha creada un departament de màrqueting, per molt que ho sembli: és cosa d’un escriptor.
24/5/11
Carlos Lordan, fundador de ‘Los Manolos’
Los Manolos es un producto del ‘seny i la rauxa’ catalanas que tuvo, hacia los años 90 y coincidiendo con las Olimpiadas, una de sus etapas más gloriosas, quizás la última, por ahora. Los diez amigos se conocían, tocaban en grupos y pasaban el rato rocanroleando con viejos éxitos de la rumba catalana o con versiones de hits pop. Así surgió su peculiar versión del ‘All my loving’ de los Beatles, gravaron un vídeo para la todopoderosa, entonces, MTV y pasaron a formar parte de la banda sonora de una época esplendorosa para Catalunya.
En 1991 gravan ‘Pasión Condal’, su primer LP, y con él llegan a la segunda posición en las listas de discos más vendidos en España, cuando las cantidades de discos vendidos eran cifras serias, claro. La curiosidad ‘cool’ por el grupo se transformó pronto en pasión popular. Al año siguiente editan su segundo disco ‘Dulce veneno’ y actúan en la ceremonia de clausura de los JJ OO de Barcelona junto a Peret y Los Amaya, mitos vivientes de la rumba catalana. El día que Andrew Lloyd Webber escuchó su ‘Amigos para siempre’ en versión rumbera coreada por todo el estadio, entendió porqué habían triunfado más los crooners que el original de Mercuri i Caballé: la rumba es el género musical genuinamente barcelonés que explica tan bien la ciudad y sus gentes como el fado en Lisboa.
Los Juegos Paralímpicos y los Special Olímpics convirtieron a los Manolos en amigos de todo el mundo, a pesar de los cual en 1993 Rogeli Herrero, Joan Herrero y Xavier Calero deciden abandonar el grupo para crear un proyecto llamado ‘Chocolate’.
En 1994 editan ‘Bailes regionales’, su tercer trabajo, y al año siguiente Rafa Soriano abandona el grupo. Fue entonces cuando el resto del grupo, entre los que se encontraba Carles Lordan, deciden montar El Ventilador Music, una productora, discográfica y estudio destinada a impulsar las músicas de raíz. En 1998, ya sin Ramón Grau y José Luís Muñoz, Los Manolos graban su cuarto disco, primero en su propia compañía: ‘Robando Gallinas’. A pesar de estrenar casa, este es el último trabajo del grupo. En 2002 participan en el décimo aniversario de los Juegos de Barcelona, pero los mejores años de la ciudad ya han pasado. En 2003 los miembros del grupo en activo, Josep Gomez, Andreu Hernandez, Carles Lordan y Toni Pelegrín, deciden opner fin a Los Manolos con un gran concierto de despedida en el Mercat de la Música Viva de Vic en el que participaron diversos de los fundadores de la banda. Al año los antiguos Miembros Joan, Rogeli i Xavi retoman el nombre de la banda y editan ‘Nainoná’.
A pesar del tiempo y las cosas de la vida, los Manolos seguirán, siendo ‘Amics per sempre’.
Publicat a El Mundo.es
Subscriure's a:
Missatges (Atom)