El talent és bohemi, incontrolable, imprevisible, ingovernable i, sobretot, fugitiu de les normes de control social. I, ho vulguem o no, ara mateix vivim ferrenyament sotmesos com no havíem estat en dècades. O sigui que, esmentar tot el sant dia el talent com la vareta màgica que ens ajudarà a sortir de la crisi, tal i com es fa manta vegades, és abusar del concepte i d’aquells que el tenen. És carregar-los una responsabilitat per allò que no han comès.
Penso en això tot escoltant el quintet del trompetista Raynald Colom interpretant el seu darrer disc ‘Rise’ al Jamborée. Català nascut a França, format entre Paris i Barcelona i amb una projecció universal que l’ha portat a ser considerat l’artista revelació del 2012, i el disc el millor àlbum de l’any, la recent paternitat l’ha portat de nou a Barcelona. Quan s’hi estarà? Poc, segur. ‘De moment’ em deia ell mateix. En un país amb tanta tradició jazzística com el nostre, avui i aquí ser músic no te cap futur per molt que et comparin amb Miles Davis.
El talent de Raynald Colom estarà sempre a disposició dels qui estimin el jazz, però ningú no el podrà utilitzar amb finalitats pernicioses; és fugitiu.
Per què ens estranyem de que els bons marxin?
Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada