El cul llogat

No em sorprèn que tantes trifurques de la cultura local passin gairebé de puntetes pels grans mitjans locals. El control absolut de 62 per Planeta, la morterada d’en Bru de Sala per l’Espriuada, la contractació d’una mena d’ETT per triar director general del Liceu, la fugida de Banc Sabadell de la Setmana del Llibre en Català, la defenestració d’Arts Santa Mònica, l’escassa claredat de les despeses d’algunes entitats molt subvencionades, i m’aturo perquè la llista no cap en aquesta columna, són circumstàncies que, en qualsevol cultura de país gran o petit però homologable, haurien encès el debat periodístic i intel·lectual. Aquí no. Aquí tothom sap que l’oficialisme cultural es fa a voltes a cop de tupinada, favoret i almoina, però es gira la cara i es calla mentre es xiula una innocent tonada que no deixi sentir el merder. Quants articles han tractat críticament els temes esmentats? Pocs. Per quin motiu? Podria estendrem però seré clar: perquè qui te el cul llogat no seu quan vol. I de tant seure quan li manen, la majoria ja s’hi troba a gust; nòmina i quota de representació al parnàs cultural manen, és clar.

Aquesta setmana en Bernat Dedéu es queixa en un article de l’adormiment a que la premsa ha sotmès al ciutadà defugint el debat crític sobre el dia a dia de la cultura; i te raó. Però d’uns mitjans poc culturalistes i que es fan al dictat dels centres de decisió (empresarial, política o cultural), poca cosa en podem esperar de bo. Ah si, que quan algú s’atreveix a dir el que pensa sobre la cultura local, els al·ludits, en lloc d’entrar en debat intel·ligent com a gent culta que són, se li tirin al damunt com a feres i l’amenacin amb boicots, revenges i tribunals. Molt cívic.