REIVINDICACIÓ DE BADALONA

Aclaparades pel pes polític de la capital, les ciutats de l’àrea metropolitana tenen escassa visibilitat per la resta del país. Així, la seva potència històrica, social i cultural és sovint menystinguda pel desconeixement que hom te d’unes realitats que van més enllà del creixement demogràfic d’altres temps. Badalona, enguany capital de la cultura catalana, n’és un exemple.

Badalona te 35 barris, alguns nascuts per l’oferiment d’un alcalde franquista a acollir immigrants a canvi de guanyar-se el favor de les autoritats. També te una autopista que va partir la vila històrica en dos sense miraments i només és a deu quilòmetres de Barcelona. Aquí s’acaben els punts dèbils de la ciutat. Respecte dels primers sempre s’hi pot fer alguna cosa més, tot i que aquells barris llunyans i tristos han millorat moltíssim i s’han integrat al teixit social i urbà de la ciutat. Amb l’autopista no hi ha res a fer, i amb la proximitat a la capital, doncs cal reivindicar-se; al cap i a la fi, quan Barcino no era res, Baetulo ja era una de les ciutats més importants de la Hispània citerior. Aneu a visitar les termes romanes, la casa dels Dofins o la nova musealització de part del patrimoni pròxima a ser inaugurada i entendreu com la ciutat va créixer gràcies al comerç.
Però la realitat actual és que Barcelona fagocita de tal manera la seva conurbació, que ciutats com la que ara és capital de la cultura catalana són absolutes desconegudes per la immensa majoria de catalans. M’ho diu una veïna de Dalt Vila: “ni els taxistes saben on és”, i això que estem parlant del nucli medieval de Badalona, una insòlita joia de la trama urbana d’una ciutat de 210 mil habitants, centre mundial del bàsquet i capdavantera en la producció d’anís gràcies a la històrica fàbrica d’Anís del Mono, patrimoni viu de la industria catalana que encara destil•la la matafaluga amb els mateixos alambins de finals del segle XIX. Injustícia, impotència, o una barreja pèrfida de tot plegat?
Un ja no sap si el desconeixement sobre aquestes ciutats, claus en la construcció social, econòmica i nacional de Catalunya, és per la lògica ignorància del que tenim tan a tocar, o per la simple dimonització de les que un dia van ser vulgars suburbis de la capital, i que, contribuint al seu gloriós desenvolupament, van empenyorar història, territori, patrimoni i futur. Ara bé, no hi ha cap altra ciutat a la qual Joan Manuel Serrat li hagi cantat el seu esplendor. Recordeu-ho ‘Que bonito es Badalona en invierno y en verano...’
Sigui com sigui la realitat és tossuda, i ni totes les autopistes, ni els mal construïts barris del franquisme, van acabar amb una ciutat tan antiga com els ibers, tan dinàmica com els romans i tan moderna com la burgesia que la va fer créixer industrialment i la va abellir amb notables construccions a l’exquisit front marítim de la Rambla de Mar.
Aquesta ciutat rica, convulsa, intensa, diversa i creativa que ara posem com a exemple de la potència de la perifèria, i que fa pocs mesos ha convertit el vell pont del petroli en un mirador inèdit damunt la façana de la ciutat, te un dinamisme cultural que cal valorar; car no ha assolit la capitalitat de la cultura catalana el 2010 per que sí. A banda de l’important patrimoni ja citat, un seguit d’equipaments de primera índole (museu municipal, nova seu del conservatori, teatre Zorrilla, futur museu del còmic), una nòmina de creadors que la projecten enllà del seu territori (Miquel Poveda, Toni i Silvia Soler, Julià de Jòdar, David Cendrós...) i el protagonisme d’episodis importants per a la cultura com l’època daurada de grans concerts de pop-rock internacionals, fan de Badalona (o d’Hospitalet, Sant Boi, Terrassa, Cornellà o Santa Coloma) la metàfora exacta del que és aquest i com s’ha construït modernament aquest país. Desconèixer-la (les) és no entendre ni el que som ni cap a on anem; per això cal reivindicar-la (les) i fer-les capital cada dia.

Li Chang
Era el nom artístic del badaloní Joan Forns i Jordana (1916-1998), que va ser el mag català de més renom del segle XX. Des de fa deu anys la ciutat li dedica el seu festival de màgia que enguany, malgrat la crisi, creix amb una concentració d’associacions màgiques de Catalunya a la plaça que du el nom de l’artista, on realitzaran actuacions continuades i simultànies durant tot un matí.

Pilar Rahola
Amb les seves aparicions constants i continuades a tota mena de mitjans de tots colors, la periodista badalonina fa una intensa aportació a la desafecció dels catalans per la política. Per defensar uns arguments, per peregrins que siguin, no cal tanta cridòria i espectacle; segur que hi ha audiències que agraeixen menors dosis d’agosarada vehemència i saber escoltar una mica l’oponent.