Mentre Arco sotsobra per la crisi i el cansament del mercat, al Parlament fins i tot l’oposició en pes ha felicitat l’Institut Ramon Llull per la presència catalana a la Biennale veneciana i el CoNCA es prepara per coordinar els grans centres artístics locals. També amb vaques magres art i mercat topen, però ara la creació no en surt tan malparada; a Catalunya en sabem d’això.
M’ho recordava la memòria de Maria Lluïsa Borràs en una entrevista d’en Llàtzer Moix: “L’art està dominat pel mercat, les xarxes de museus i la política”. Tenia tota la raó la meva antiga professora. El problema sorgeix en temps de naufragi econòmic com el que vivim: amb el mercat ensorrat, els calaixos de les administracions buit i la política internacional posada en entredit per la incapacitat de gestionar lla tempesta, el concepte d’art coma valor econòmic se’n va en orris. Ho venen proclamant de fa temps importants altaveus mediàtics com Giornale dell’Arte o Beaux Arts; proposen un retorn a la creativitat en estat pur, allunyada de les falses tendències generades només pel valor de la plusvàlua, una reformulació dels llenguatges plàstics. Just pel que ha apostat amb encert el pavelló català a la Biennale de Venècia del 2009 (i a la que tornarà el 2011).
Mentre els assidus i entesos asseguren que Arco va a la deriva, i encara més després del barroer cop d’estat protagonitzat per IFEMA enguany, al Parlament de Catalunya totes les forces polítiques lloaven públicament la feina feta per l’Institut Ramon Llull i el comissari Valentí Roma a la mostra de Venècia. Paradoxa o visió de futur?
Amb les arts plàstiques no se sap mai; qualsevol petit canvi de rumb de l’economia pot rellançar de nou el mercat artístic fins al paroxisme més esperpèntic oblidant la constricció que està vivint actualment, aquesta nova mirada endins que dona opcions de protagonisme als creadors per si mateixos, al marge dels mercaders. Les coses són com són i, en situació normal, les paraules de Maria Lluïsa Borràs no són una profecia, són la realitat.
Catalunya no ha capitalitzat mai el mercat artístic. El sistema de galeries va tenir uns certs anys de glòria, en part a l’empara de París,que si que centralitzava el mercat, però a hores d’ara, tot i els cíclics intents de revifar-lo, no passa de ser una llotja per al petit i classista consum intern. Acollides al paraigües de la fira madrilenya s’han recuperat durant els anys de bonança econòmica, però això forma ja part del passat. Avui l’oferta galerista és, en nombrosos casos, fins i tot mediocre. L’Arts Santa Mònica, el Bòlit (Girona), la Panera (Lleida), el Tecla Sala (L’Hospitalet) o els futurs del Canòdrom (Barcelona i de l’edifici de Tabalacalera (Tarragona), ofereixen i oferiran propostes artísticament molt més potents, innovadores i amb futur. El problema, per dir-ho d ‘alguna manera, és que això no dona rendibilitat.
No som Nova York, difícilment podem aspirar a tenir les dues potes que fan funcionar l’univers de les arts plàstiques. Amb el Consell Nacional de la Cultura i les Arts coordinant les iniciatives d’arreu del territori i empentes com la del Llull amb la projecció exterior, l’art no es deslliurarà del mercat, impossible, però potser s’aconseguirà que la gestió política i les xarxes de museus interaccionin en favor dels creadors locals i puguin presentar la cultura catalana en la dimensió que realment li pertoca.
No aspirar a ser subseu regional d’un mercat quins designis es gestionen molt lluny d’aquí és una actitud raonable, treballar perquè els més de 45.000 visitants que va tenir el pavelló català a la BIenanle coneguin i entenguin la dimensió real de la cultura catalana és una ambició lògica i d’obligat acompliment. Després el mercat acabarà decidint, però ja se sap que el seu poder és tant omnímode com fràgil, i que una ventada el fa trontollar. Ja ho deia Maria Lluïsa Borràs, que calia obrir finestres; els corrents d’aire són saludables.
Miguel Poveda
El millor àlbum del 2009 és Coplas del querer, i el millor disc de flamenc és Morente flamenco, ambdós del cantaor badaloní, que amb 36 anys és un dels millors representants arreu del món de la creativitat de la cultura catalana. Allunyat voluntàriament de la faràndula que envolta el flamenc i concentrat sempre en la seva feina, Poveda és un mestre; títol que no pot tenir tothom.
Maria Mercè Roca
La Comissió de Política Cultural del Parlament, que l’escriptora presideix, ha rebutjat la compareixença del conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, per donar explicacions del desviament de fons de Fèlix Millet i Jordi Montull, per la venda de l’arxiu Centelles i sobre la situació del Consell de les Arts (CoNCA). No és aquesta la transparència que sempre ha pretès el conseller.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada