LES SET VIDES DE L’INDEPENDENTISME

Històricament dividit fins l’àtom, el moviment independentista català és un projecte ideològicament pendent de definir i lligat a massa personalismes, que pot renéixer de cada crisi pel creixement gràcies suport popular a la independència. Malgrat la falta de capacitat estratègica dels dirigents i alguns enfrontaments sonats, la idea d’un estat propi reviu adaptada als temps.

La idea d’un independentisme unit és tant antiga com fracassada. A les beceroles del moviment, l’any 1928 Estat Català va viure una escissió que va donar lloc al Partit Comunista Català (posteriorment un dels fundadors del Bloc Obrer i Camperol). Però les dissensions més sonades van començar a produir-se els darrers anys del franquisme. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de Josep Guia es va esberlar en dos amb l’escissió del PSAN provisional (P), coneguts com a ‘provis’. El partit va tornar a escindir-se uns anys després amb la marxa dels fundadors del Moviment d’Unifiació Marxista (MUM), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el referent electoral més important de l’independentisme català, també ha tingut una vida sotmesa a crisis i escissions: el gir ideològic i la posterior marxa d’Hortalà als vuitanta, la ruptura de Colom i Rahola per crear al Partit per la Independència (PI) i la més recent sortida de Joan Carretero per crear Reagrupament, són divisions que han anat minant la força de les organitzacions independentistes. Això per no parlar de la divisió entre els col•lectius organitzadors dels referèndums i de les dissensions en el si de les pròpies organitzacions sorgides d’escissions..., el punt de paroxisme que li faltava a la situació.
Però malgrat aquestes circumstàncies, que per l’escriptor, jurista i un dels ideòlegs de l’independentisme actual, Hèctor López Bofill, ‘reflecteixen la violència latent que encara hi ha en aquest sector’, la idea d’un estat propi per a Catalunya no sols no s’ha diluït, sinó que s’ha prestigiat, ha ultrapassat el tradicional àmbit culturalista i ha anat quallant fins a instal•lar-se en amplis sectors de la població fins fa poc allunyats del projecte: des d’empresaris a esportistes, científics o actors. Encara que sembli que l’independentisme s’esfilagarsa amb cada ruptura política, les enquestes indiquen el contrari. És evident que el que falla són les estructures polítiques i qui les dirigeixen.
En altres temps, la disjuntiva entre el pes específic de la qüestió nacional i la de classe, va obrir esvorancs que van acabar trencant en dos les organitzacions polítiques. Avui hi ha gent de l’antic PSAN tan a Iniciativa com a Convergència. La transversalitat social de partits com la moderna ERC haurien d’haver acabat amb aquest punt de fricció. Però el que perd avui als partits és el tacticisme, i el vell debat s’ha convertit en si cal donar suport a Montilla o a Mas. Nedar entre ambdues aigües ha desgastat a Carod, ha fet marxar Carretero ha accelerat l’abrupta substitució en la presidència del partit. I no ha tancat pas el tema.
La falta d’una estratègia política comuna no fa més que aprofundir en la complexitat de a trama organitzativa. El personalisme (en algun cas amb tons messiànics) es dona massa en el debat polític sobre els projectes independentistes, Aquesta actitud poc procliu al debat obert i democràtic no fa més que generar desconfiança i més dissensions irreconciliables. El ‘fitxatge’ de Laporta per Reagrupament o les trifurques del dia després de les consultes del 13-D en són, malauradament, exemples.
Malgrat aquests despropòsits, la independència és una idea poderosa i atractiva; només així s’explica les autèntiques set vides que ha demostrat tenir el moviment al llarg dels anys, el profund que ha quallat i la capacitat d’adequar-se a la conjuntura de cada moment. Fins quan es pot allargar aquesta ambigua situació és una pregunta a la que no hi tenen resposta cap dels noms propis que avui malden per dirigir el projecte.

Hèctor López Bofill
El professor i escriptor acaba de publicar una novel•la sobre la passió d’un polític del tripartit per una jove independentista radical. HI ha qui hi veu noms propis darrera el que ell insisteix a dir que és una ficció, però el que és real és la reflexió que fa sobre l’independentisme català. L’autor sosté que per això el seu editorial habitual, Proa, no li ha volgut publicar l’obra.

Josep-Lluís Carod-Rovira
Defensar la rellevància del català a Europa, pressionar les autoritats franceses per que el potenciïn, i reclamar el reconeixement com a llengua oficial de la Unió Europea com va fer la setmana passada el vicepresident, fa més pel país que moltes actituds polítiques i declaracions abrandades. El català ha estat convidat d’honor al saló Expolangues de París, el més important del sector.