Donada la gravetat de la situació, el pacte d’estat contra la crisi que Convergència ofereix a govern i oposició em sembla una mesura inqüestionable sempre i quan tots els hipotètics firmants actuïn des de la més estricta lleialtat, és a dir, sense subterfugis electoralistes. Ho dic perquè ja hi ha qui insinua que, de fet, la proposta és una picada l’ullet als socialistes espanyols en clau electoral catalana. Bo i creient en la bonhomia del pacte, convindreu amb mi que potser arriba molt tard, massa i tot. Perquè després de mesos i mesos de sentir les autoritats econòmiques internacionals advertir que Espanya anirà al furgó de cua de la recuperació, de veure com es dispara l’atur, de contemplar la borsa en caiguda lliure; no ha estat fins ara, quan ja ens comparen amb el desastre grec, que als polítics se’ls ha encès la bombeta de les idees i la constricció del pecador. S’hi podien haver posat abans, no?
O és que fa uns mesos l’únic que els interessava era deixar desgastar el govern i assistir impàvids a la ensulsida socialista per, un cop caiguts, sobrevolar com voltors el seu cadàver?
Dit a El Món a RAC 1 el 09.02.10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada