Als amos de les sales de cinema els fa por que, amb l’augment de pelis en català, hi hagi menys gent que vagi al cinema; també es deia fa molts anys que el català no era un idioma per la ciència i l’acadèmia, fins fa poc es creia que un llibre en català no es traduiria a altres llengües si no passava prèviament pel castellà, fa vint-i-sis anys es deia que la televisió i la ràdio en català només eren aptes per a espais folklòrics, i no pocs auguraven un retrocés de la llengua amb la irrupció de les noves tecnologies. Avui hi ha prestigiosos cirurgians d’arreu del món formats en català, nombrosos editorials internacionals que tenen traductors de català, TV3 i Catalunya ràdio són al capdamunt de les audiències, jo els escric en català des de les pàgines d’un dels millors diaris d’Espanya, i la Viquipèdia en català ha estat escollida pels impulsors del projecte com la millor de l’any. No és que siguem els millors del món, és que som molt tossuts i la història avala la nostra obstinació cultural.
Perquè, doncs, el sector de la distribució i exhibició cinematogràfica insisteix a oposar-se a la normalització del que és lògic, evident, natural i amb capacitat d’atracció econòmica vistos els exemples anteriors? Per la por a perdre els privilegis que han tingut des que el cinema és industria, pel temor a que, a partir del cas català, el seu negociat de colonització cultural es fragmenti en tantes cultures nacionals com hi ha a Europa, per la peresa que els fa haver de millorar el nivell d’exigència en els productes que ofereixen sabent com saben que no totes les gasòfies que exhibeixen aconseguiran el favor del públic català, i per poder culpar a la futura llei de la decadència a que està abocada la industria del cinema per la falta de creativitat artística i d’iniciatives empresarials capaces d’atraure el públic.
Les lleis justes, aprovades per parlaments democràtics, i que tendeixen a corregir la situació de desavantatge d’una part de la societat, només espanten els qui estan en possessió dels privilegis per mantenir aquesta situació d’injustícia, gràcies a la qual mantenen la seva posició de mercat. En el cas de l’exhibició cinematogràfica a Catalunya, amés, s’hi afegeix el desorbitat preu de les entrades en comparació a la majoria de territoris de la resta de l’estat.
En la seva resposta virulenta i exagerada, l’únic que aconsegueix la patronal convocant un lock out és posar la por al cos als temorosos sindicats i forçar-los a aprovar la seva estratègia d’assetjament a la normalització lingüística de les pantalles. Lamentable situació la dels sindicalistes que, amb la peregrina hipòtesi de la por a perdre el lloc de treball, acaben aplaudint les mesures antisocials de la patronal. En la petita, i mal escrita, història del moviment obrer català quedaran en un lloc ben galdós.
Als estats democràtics els projectes de llei no defensen privilegis ni avalen actituds dominants, i per negociar-los cal una actitud de respecte mutu. En tant que demostració de força, el lock out d’avui no hi ajuda gens, i enrocar posicions serà un desastre.
Jaume Roures
La decisió de no voler portar ‘Mapa dels sons de Tòquio’ als premis Gaudí no afectarà l’Acadèmia del Cinema Català ni deslluirà la gala dels premis, però si que perjudica clarament la percepció general que es pot tenir del cinema fet aquí. La peli de la Coixet és una de les cintes imprescindibles d’aquesta temporada per entendre el nivell i la qualitat de les produccions catalanes.
José Montilla
L’any 91 el PSC es va oposar a la quota del 25% de pel•lícules en català als cinemes, ara defensa en seu parlamentària el projecte que impulsa el 50% i denuncia l’escandalosa situació del català a les pantalles. D’això se’n deu dir entendre la realitat, assumir el seu màxim rang davant situacions complexes com aquesta i avalar la gestió del conseller Tresserras, que deu estar content.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada