A ‘Callejeros’ fan un reportatge d’esquiadors on surt gent jove, amb estudis homologats i una certa capacitat econòmica; però la majoria de declaracions que fan a càmera apareixen subtitulades perquè no hi ha qui els entengui, i per escrit, just. Aquest programa de reportatges te una gran requesta entre molt públic jove.
Quan en una classe a la universitat el professor reclama dels estudiants que facin un treball ‘a l’ensems d’un altre’ un estudiant, entre bocabadat i satisfet per la descoberta que acaba de fer deixa anar: ‘parla com el Montilla de Polònia’. Te dinou anys i aspira a ser comunicador.
La democratització del coneixement a través dels mitjans de comunicació moderns ha eixamplat el nombre d’usuaris d’algunes llengües (i el català n’és un bon exemple), però n’ha rebaixat rotundament el grau d’exigència fins a límits que, avui en dia, ratllen més la destrucció d’un idioma que no pas la difusió. El debat sobre l’estàndard lingüístic als mitjans ha deixat de tenir sentit perquè el nivell mitjà d’us de qualsevol idioma per part de la seva majoria de parlants està molt per sota del que havien previst els sociolingüistes. En cinquanta anys els usuaris han passat de considerar una dificultat intel•lectual l’ús correcte de la llengua a relativitzar-ho fins a considerar-ho una cosa absolutament prescindible per a la vida.
L’empobriment del vocabulari fins al raquitisme, la reducció de la sintaxi a la simple funció d’enganxar mots i la desaparició de les estructures lògiques del discurs verbal en benefici d’una discutible economia de signes han convertit el principal vehicle de comunicació humà en un esperpent de conseqüències Babèliques. I no és broma, l’actual falta de cap mena de rigor en l’ús de la llengua pot tenir conseqüències imprevisibles: incomprensió, malentesos, contrasentits i incoherències generen ja una enorme entropia, incomunicació. Babel serà al segle XXI.
Però aquesta llengua estrafeta que es parla ara transcendeix més enllà dels usuaris influïts del tot pels mèdia, és clar; qui gosa contradir la força tel•lúrica de la Televisió, la ràdio o Internet? És el peix que es mossega la cua: l’hàbit de destrossar la llengua s’escampa de forma poderosa i implacable per teles i webs i els agents lingüístics van rebaixant més i més el llistó fins que no en queda ni rastre.
La industria editorial ha trobat en els ‘fenòmens editorials’ (nomenclatura que diferencia dels best-sellers) un pegat per al seu declivi, i busca amb desesper llibres que puguin atreure a aquesta majoria d’hipotètic públic que no te cap exigència intel•lectual i què, com a molt, llegirà un llibre perquè esta de moda. En la producció i l’èxit comercial d’aquestes obres hi fa molt el nivell de la llengua. Un llibre on s’utilitzi la paraula ‘avenir’ no convé, un llibre amb un títol en negatiu no es ven. En l’ocàs de la vella indústria editorial, aquesta ha decidit que és ella qui crea l’estàndard lingüístic que han de fer sevir els lectors, i el nivell escollit és sempre, evidentment, el més baix i pròxim al locutor que diu ‘la dubta’, al personatge públic que no te més de cent paraules o als relats televisius sintàcticament caòtics. És la llengua que es parla.
Els cinemes Verdi
Enmig de la polèmica entre exhibidors i govern sobre la nova llei del cinema, les sales de Gràcia han fet l’aportació més positiva vista fins ara; el film ‘La grandeza de vivir’ es projecta subtitulada simultàniament en castellà i en català. Això són ganes de superar conflictes, i més tenint en compte que aquesta pel•lícula no estaria sotmesa a la llei, doncs no arriba a les 16 còpies.
Joaquim Maria Puyal
El periodista que va normalitzar l’ús del català en el relat futbolístic és un luxe per a qualsevol llengua i hauria de ser exemple pel gremi periodístic. Per tota la feina feta i per la que li resta, ara acaba d’ingressar com a membre de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Calen més periodistes com ell per redreçar la manera com es tracten les llengües als mèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada