Lluny d’aportar elements de reflexió que, des de la dissidència, ajudin a superar els conflictes; en periodisme tant les unanimitats com les actituds monolítiques són sempre sospitoses de que hi ha interessos amagats que no es confessen. No cal ser un lector amb un gran esperit crític per preguntar-se quina veritable raó hi ha al darrera de certs posicionaments tant similars en mitjans, aparentment, tant diversos.
L’actitud habitualment hostil envers Catalunya de la premsa editada a Madrid (amb totes les variables que van des de la garrotada seca dels nostàlgics de l’unitarisme dictatorial fins l’argumentació enganyosament comprensiva dels que se les donen de progres), actualment hi ha dies que s’assembla més a una declaració d’hostilitats en tota regla. D’antuvi lluny de la realitat social, aquest posicionament tan general respon a un complex joc d’interessos polítics i econòmics que, evidentment, amb el temps ha aconseguit fer un perillós forat en part de l’opinió pública que ha acabat combregant amb aquestes idees, però que no per això ha alterat el full de ruta. Per dir-ho ras i curt: l’anticatalanisme mediàtic ven; fa vendre diaris i acosta voluntats polítiques i econòmiques que es tradueixen en ingressos, ja siguin per publicitat, ajudes o influències.
A la premsa mantenir un nivell de bel•ligerància contra Catalunya, que ara és al seu zenit per mor dels recursos contra l’estatut, li surt rendible. La conjuntura actual, amés, abona aquesta circumstància: un govern a la deriva, una oposició que no sap beneficiar-se de la situació perquè tampoc és una clara alternativa i una crisi que radicalitza políticament el poder econòmic, han provocat que la fregadissa normal entre mitjans s’hagi convertit en una guerra per ocupar una posició d’avantatge en el panorama que resulti d’aquesta confusa situació. I tots s’han posat d’acord que Catalunya és un dels terrenys predilectes per batre’s en aquest duel que, hi ha dies i diaris, és groller.
Però la resposta en forma d’editorial conjunt tampoc no ajuda a superar aquest estadi d’enfrontament d’interessos. L’acusació d’estar sotmesos al poder que s’ha fet des de Madrid als diaris catalans, sense ser del tot certa, aixeca tants recels com l’acusació d’anticatalanisme general que des d’aquí es fa de la majoria de mitjans de comunicació de la capital d’Espanya. De que serveix aquest empat en actituds sospitoses si no per augmentar la malfiança del ciutadà envers la premsa i l’ofici de periodista?
Es deia abans que els fets són sagrats i les opinions són lliures. Això, avui en dia, s’ha invertit a no pocs mitjans i hi està allunyant el públic, que posa en quarantena la credibilitat dels que haurien de ser els referents per interpretar la realitat. La gent, més adulta, formada i amb capacitat de generar opinió pública, del que molts editors es pensen, deixa d¡e llegir diaris perquè no se’n refia. Saben que darrera de línies argumentals monolítiques hi ha interessos polítics i econòmics disfressats de generals dels quals ells no en volen ser còmplices.
Un amic meu, i malgrat tot polític, diu sovint que els diaris del dia no diuen res. I te raó. La majoria dels vells rotatius són incapaços de mostrar la complexitat del món actual i la diversitat de les raons que l’habiten, senyal de la decadència del periodisme informatiu/interpretatiu del segle XX. I així no es fan lectors: Ara que les noves tecnologies estan posant contra les cordes financeres els diaris de paper, és el moment oportú per replantejar la funció social del periodisme en el món d’avui.
Eric Schmidt
En un article a Wall Street journal el president de Google posa el dit a la nafra de la crisi dels diaris. Te raó en dir que ni el buscador ni la xarxa són culpables de la caiguda de la publicitat a la premsa; més aviat és la nul•la creativitat dels frustrats directius dels diaris per gestionar i adaptar-se a les noves realitats comunicatives el que està portant la premsa pel pedregar.
Fèlix Solé
El director del film Camp d’Argelés, primer documental sobre el camp de concentració on França va retenir 100 mil republicans durant la retirada, farà enrogir de vergonya, com a mínim, Octavi i Sergi Centelles, en veure en directe els penúries que va patir el seu pare per salvar la vida i el llegat que ells ara han venut, precisament, al lloc on el fotògraf no volia que acabessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada