És tan paradoxal afirmar que la compra de l’arxiu Centelles ha estat una torna del ministeri de Cultura pels papers de Salamanca, com assegurar que no hi ha cobdícia en la venda, per 700 mil euros, d’un llegat tan incòmode com valuós. L’escàndol Centelles demostra, un cop més, que un ministeri on tot està transferit és una anomalia que delata la trampa de l’estat autonòmic.
La inqüestionable legitimitat amb que els fills del fotògraf s’han venut els negatius que el seu pare va preservar amb la pròpia vida en un camp de concentració, és directament proporcional als beneficis econòmics que n’han tret. Dir que no pretenien enriquir-se amb la venda quan cobraran 700 mil euros, és d’un cinisme que només es pot entendre pel fet de no haver tingut prou valor per vendre’l a una casa de subhastes, que els n’hauria donat molt més, o directament a un museu britànic que, inventors de l’espoli contemporani, haurien pagat el que fos per tenir la col•lecció Centelles. Però a la fi la mala consciència cristiana han fet que, en lloc de quedar-se a Londres, ciutat pròxima i ben comunicada amb Barcelona, els negatius estaran a Salamanca, lloc llunyà i mal comunicat amb el poble de l‘autor de les fotos. Així es garantirà que la col•lecció Centelles mai més serà objecte d’estudi i anàlisi per cap universitari català, ni hi haurà cap institució del país que maldarà per fer-ne una mostra. Això si, ben servada estarà.
Ara bé, la venda de les fotos de Centelles al ministeri de Cultura, si bé legítima, doncs els seus fils n’eren els propietaris, és absolutament impròpia i gens adient amb les circumstàncies ni del llegat ni conjunturals. És impròpia per què un patrimoni d’aquesta índole no pot ser sotmès a una barroera i vulgar subhasta econòmica. És impròpia perquè Agustí Centelles va arriscar la seva vida durant la retirada i al camp d’Argelés per què els seus negatius no acabessin, precisament, on ara els seus fills els han enviat. És impròpia perquè és radicalment fals que el legat de Centelles ha estat oblidat o bescantat per Catalunya. Les exposicions, llibres i treballs de recerca universitaris demostren la vàlua amb que les institucions del país han tractat l’obra del fotògraf. I per cert, encara espero que els fills de Centelles donin explicacions de per què no van voler que el MNAC fes una gran mosta dedicada al seu pare i van autoritzar que la fes la Virreina, un espai i institució, evidentment, de rang molt inferior al primer museu del país.
El malbaratament del llegat de Centelles és també impropi políticament per moltes raons. La mateixa existència d’un ministeri de Cultura en un estat on, en teoria, les competències en matèria cultural estan transferides amb caràcter exclusiu a les comunitats autònomes, delata l’anomalia històrica del susdit estat i la trampa del sistema. Això ha facilitat la posada en subhasta del llegat Centelles i l’entada en el joc del ministeri. El departament de Cultura va badar en no declarar fa temps els clixés del fotògraf patrimoni cultural.
Els convergents no són ningú per acusar el conseller Tresserras de no haver sabut salvar la col•lecció per Catalunya quan ells van ser incapaços de moure un dit per intentar que alguna cosa del fons de Salvador Dalí fos cedit a Catalunya.
Però el mes trist del cas és que, un cop més, el país sencer ha donat arguments per ser menystingut i poc considerat. Si una cultura és incapaç de preservar el seu patrimoni no se si es mereix ser tinguda en compte; la resta, referèndums de costellada inclosos, no són més que altres formes d’expressió de les moltes anomalies històriques de la Cayalunya d’avui. I aquí les responsabilitats són tant dels fills de Centelles com de les institucions. El que fot és que, com sol passar d’habitud, qui pagarà la pífia serà el país sencer. I això desafecta, entristeix, desmobilitza i posa en dubte la catalanitat contemporània.
Eduard Voltas
Com a negociador amb les ‘majors’ del cinema del projecte de llei que ha de regular el català a les sales d’exhibició, el secretari de Cultura està cridat al martirologi. Ara mateix te totes les apostes en contra, però només que aconseguís el 25 % de pel•lícules en català, la meitat del previst, podria ser considerat un heroi. La diferència entre el fracàs i la glòria és mínim.
Carme Renedo
La Subdirectora General de Biblioteques pot dormir, per fi, tranquil•la, des de l’u de desembre no cal tenir una col•lecció de carnets per accedir a les diferents biblioteques públiques del país, com si del supermercat es tractés. Ara agrairíem a totes les institucions que tinguessin la condícia d’explicar perquè han trigat trenta anys llargs en posar-se d’acord per una obvietat així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada