Fugim de la rumorologia interessada que posa el conseller Tresserras a la corda fluixa degut a la nova relació de poder al si d’ERC; és estiu, a les nits la cultura esclata de manera inquietant als llocs més inversemblants i ningú, pres o no per aquesta fal•lera cultural estiuenca, no vol que el millor conseller que hi ha hagut des de temps immemorials, deixi de ser-ho per trifurques internes si és que, finalment, hi ha remodelatge al govern.
Per sort els darrers dies sembla que el soroll de ganivets al Palau Marc s’ha apaivagat; potser han estat els magnífics acords que estan surtin de la badia de Sant Feliu de Guíxols gràcies al 46è Festival Internacional de la Porta Ferrada el que els ha emmudit. No seria estrany, perquè el més veterà dels festivals musicals d’estiu de Catalunya és també, i de llarg, el millor. Nits com les que han donat Mariza, Carlos do Carmo i Camané, Maria Schneider i la seva orquestra, el retrobament de Toquinho i Maria Creuza per rememorar l’històric concert de la Fusa o la presència d’un dels pocs monstres del jazz que queden, Herbie Hancock, Gramy al millor disc enguany per ‘River, the Joni Letters’, fan pensar en coses agradables, com que la Mediterrània te tan bon so com el llac Léman, que Sant Feliu és el nostre Montreux, homologable internacionalment, divers, prestigiós, modern i amb tanta història viscuda i per viure com el festival Suïs, el número 1 dels festivals musicals. De vegades cal pensar en circumstàncies com aquesta per adonar-nos que, malgrat tantes coses que no funcionen, Catalunya és culturalment un país tant modern com qualsevol de primer rang, vull dir dels que existeixen de veres.
Aquest darrer article de la temporada vol tenir un to expressament optimista per esbravar els mals averanys, si és que són versemblants. Aquesta setmana, al 43è festival de jazz de Donostia, el cronista ha assistit a un concert irrepetible de tres virtuosos: Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack Dejohnette, que han regalat el públic amb un dels comptadíssims concerts de la gira amb la que celebren que porten 25 anys tocant junts i deconstruint els estàndards del jazz de tots els temps. Però el Jazzaldia donostiarra és un dels festivals més prestigiosos del món, i el que va passar al Kursaal dimarts formava part de la lògica d’un cartell ple de noms il•lustres. Anit, però, Herbie Hancock va omplir el port de Sant Feliu de Guixols de les melodies que l’han convertit en un dels més importants renovadors de la música després de Miles Davis, i tot plegat al cronista li fa pensar en algunes idees que sovint són poc tingudes en compte quan es parla de la situació de la cultura a Catalunya: cosmopolitisme, prestigi, modernitat, normalitat en una paraula.
No per petita i minoritària fins i tot al seu propi territori, la cultura catalana ha deixat mai de tenir aquesta vocació internacional que pren forma de manera extraordinària al Festival de Sant Feliu de Guíxols. En temps de globalització, aquest és un repte fonamental que cal afrontar per assolir les garanties necessàries de pervivència en el marc de les cultures modernes i de futur. Precisament aquesta és una de les línies d’actuació política que impulsa amb més decisió l’equip Tresserras.
El nostre Montreaux es diu Porta Ferrada. Ens calen més situacions així i més complicitat institucional i privada per a poder ser normals i que ningú no h pugui posar fre.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada