El Ministeri de Cultura ha estat protagonista per partida doble aquesta setmana. Primer per la firma d’un conveni amb l’ajuntament de Barcelona pel quan aportarà 20 milions d’euros per finançar institucions culturals de la ciutat (algunes de els quals n’és membre del Patronat). I segon per l’anunci del conseller Joan Manuel Tresserras al Parlament dient que mirarà de fer entendre al ministre César Antoni Molina que no traspassar el Museu Arqueològic Nacional de Tarragona a la Generalitat és una "anomalia”.
Quan a tombar dels noranta el conseller Joan Guitart va firmar amb el ministre Jorge Semprun un seguit d’acords que garantien una important aportació econòmica de l’estat a institucions culturals catalanes a canvi d’entrar als patronats del MNAC, MACBA i algun altre, els llavors joves pensadors de l’ideari nacionalista agrupats a la fundació ACTA amb Pilar Rahola en primera línia de combat, el van acusar poc menys que de vendre’s la cultura catalana per quatre rals. No eren quatre xavos (es va poder acabar el MNAC) i, amb els anys, s’ha vist que la fórmula, amb alts i baixos, ha funcionat.
I és que el problema que acords com els de Guitart fa anys o el d’Hereu aquesta setmana pal•lien notablement, no és la participació o no del ministeri de Cultura en tant que Estat ens els orgues de gestió dels grans museus catalans; el problema és la pròpia existència del ministeri. El conseller Tresserras, que a més d’home de diàleg i d’exquisida educació i capacitat argumentativa, és un possibilista nat, va fer dimecres en seu parlamentaria un oxímoron quan va dir allò de l’anòmal que és que un museu nacional català sigui de titularitat estatal. Ell sap molt bé, igual que el conseller Guitart i que els ministres Semprun i Molina, que l’anomalia real i feixuga és l’existència del ministeri; el que passa que ningú no ho dirà mai de forma oficial. A uns per què els va el sou, la unitat d’Espanya, el preocupant futur de la llengua castellana, tan amenaçada de desaparició, i no se quantes banalitats més. Els altres perquè saben que dient-ho tampoc no aconseguiran que desapareixi aquesta mòmia política i rèmora de l’Espanya ‘garnde y libre’, ni amb hostilitat aconseguiran que l’inquilí de l’horrible edifici de la plaga del Rei esquitxi de tant en tant una quantitat raonable de diners per mantenir els museus que, amb el llardós finançament que tenim, nosaltres no els podem pagar.
El ministeri de cultura del govern d’Espanya no te raó de ser. Totes les comunitats autònomes tenen competències exclusives en aquesta matèria, i si no s’han acabat de transferir és perquè el ministre tingui alguna cosa per entretenir-se. El ministeri, tret de al seu lloc web, no s’interessa ni promou ni res les altres cultures de l’estat que no siguin la castellana; llavors que hi fan tants funcionaris allà?
Siguem pràctics, perquè no convertir-lo en uns secretaria d’estat amb una única funció: la de finestreta de donar subvencions a totes les institucions de titularitat autonòmica on l’estat en sigui patró o co-titular. És una solució salomònica, en absolut definitiva, però lògica, i que no obligarien al conseller Tresserras a fer metàfores, que en política són arriscades.
I a més, als països realment moderns i avançats, on la cultura és u be col•lectiu preuat pels ciutadans, no hi ha ministeri d’aquest afer. No cal.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada