La crítica sempre ha considerat la poesia catalana el gènere més granat de la literatura nostrada; llàstima que no en llegeix ningú. La novel·la és el terreny creatiu on es consolida un autor. Si voleu ser considerat escriptor heu de fer novel·les, encara que no en tingueu ni idea de narrar, que siguin d’encàrrec i que només en vengueu un centenar. I si la novel·la vesteix, l’assaig muda de gala. Escriviu qualsevol fotesa mal argumentada que plagui als que pensen pels polítics, i sereu considerat un ‘maître a penser’. Assolireu un càrrec a l’administració que li siguin simpàtiques les vostres idees i podreu dedicar el temps a escriure avorrides columnes al diari amic i a beneir o blasmar els aspirants a pensadors oficials.
Ara, si sou dels que observeu la realitat i la relateu amb cura, solidesa intel·lectual, impecable factura literària, rigor i exigència interpretativa, agudesa i grapa lectora, amb sort els crítics, maîtres a penser, editors i tota aquesta farda us tindran tota la vida per un simple periodista, o per un impostor si no escriviu a cap diari. Encara recordo el dia que un crític dels que es fan escoltar em va dir: “si no et dediques exclusivament a la novel·la sempre et consideraran un periodista que fa novel·les”. Us juro que mai no havia estat tant orgullós del periodisme.
En aquest país hi ha autors que han escrit algunes de les millors, més atractives, ben considerades pels lectors i llegides pàgines de la literatura catalana com Eugeni Xammar, Josep Mª Planes, Josep Pla, Josep Mª Espinàs, Josep Mª Huertas Claveria o Agustí Pons, per dir alguns que em venen al cap, i ni tants sols consten al ‘Qui és qui’ de la Institució de les Lletres Catalanes si no han escrit, al menys, una obreta de ficció.
Fa uns dies he llegit ‘Temps indòcils’ (Angle editorial), una crònica d’Agustí Pons sobre alguns aspectes centrals d’una època cabdal per a Catalunya, la que va des de primers dels seixanta fins el primer govern de Pujol (La Caputxinada, el maig francès, Destino, la mort de Franco, la fundació de l‘Avui o l’època Cahner al Departament de Cultura). El relat m’ha captivat vivament com se que ha captivat a molts altres lectors, alguns d’inqüestionable categoria intel·lectual com Francesc Marc Álvaro o Joaquim Mª Puyal. Pons és un prosista extraordinari, capaç de ser els ulls del lector i amb la suficient gosadia narrativa i rigor interpretatiu perquè ens deixem portar per la seva literatura de no ficció sense dubtar en cap moment de l’honradesa de la seva mirada. Lector noctàmbul com sóc, m’ha costat decidir que era l’hora d’apagar el llum submergit com he estat en les pàgines d’aquesta obra. Li agraeixo a l’Agustí Pons que hagi escrit aquest llibre; jo i força lectores i lectors més, el necessitàvem, cosa que cada dia em costa més dir d’una novel·la. Però ni Pons ni altres autors seran mai admesos al Parnàs literari de la crítica, només és un periodista, diran ebris de petulància!
És clar que la majoria de facultats de periodisme i de diaris tampoc fan gran cosa per valorar la bona prosa. Avui escriure bé és un valor a la baixa en un diari, per important que es cregui. És més important conèixer el Quarq X press i fer-se amic dels polítics, que no pas dominar el principi de la narració: l‘escriptura. Es clar que si, bo i escarrassar-se, la literatura oficialista els menysté, tampoc no m’estranya que tant els doni.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada