Si en Jordi Fàbregas fos irlandès probablement seria una figura de renom internacional. Les seves cançons sonarien a la Cadena 40, els discos es vendrien molt a Catalunya, vindria a actuar de tant en tant a un palau d’esports, se’l posaria al costat dels Cheftains o Sinêad O’Conor i faria duets amb Bono i Van Morrison que amplificarien el seu èxit a tot el món. Però en Fàbregas és de Sallent, noble vila d’un país on, la música folc, la genuïna, és vista encara com un ancestre carrincló pels grans mitjans de comunicació i pel públic domesticat per les multinacionals de l’espectacle.
Però aquest paio, alt com un sant pau, no és dels que s’arruguen. Encara recordo quan l’any 91 recollia firmes perquè l’ajuntament de Barcelona li cedís el Sant Andreu Teatre per bastir-hi un centre de música tradicional. No li van cedir, aquell equipament era un pastís massa cobejat per gent molt pròxima al poder municipal, però la seva idea era tant potent, coherent i engrescadora, que, com a premi de consolació, li van cedir un petitíssim teatret a dues passes de casa seva, a Gràcia. Van ser pocs els que pensaven que d’un centre cívic fracassat en podria sortir el que és avui el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), que junt amb el Sònar, és el projecte musical no públic més sòlid, potent i amb prestigi internacional amb que compta avui el país.
En tots aquests anys, la gent del CAT les ha hagut de veure de tots colors. L’espai era ínfim i tronat, els pressupostos i el suport institucional escarransits i a l’ajuntament fins i tot li va costar renovar-li la cessió; però malgrat tots aquests obstacles i molts altres que tampoc no cal recordar, en Fàbregas i la seva gent, sense haver-se de nacionalitzar irlandesos, han aconseguit prestigiar la música folc, modernitzant-la, acostant-la al públic, fent-ne pedagogia, editar bons discos i vendre’ls, i merèixer un notable reconeixement de la crítica, del món de la cultura i, fins i tot, d’algunes institucions; que no és poc.
Fa molts mesos que el Cat està en obres. El petit teatret de l’antic centre obrer ha anat a terra per construir-hi una moderna sala més segura, amb millor sonoritat, aules per fer cursos d’instruments tradicionals i un estudi de gravació. És la gran ocasió per fer el salt definitiu endavant i poder presentar la música folc com el que realment és; un llenguatge musical contemporani, original i propi sense deixar de ser universal.
Les dificultats, però, no han acabat. Ara resulta que falten 130 mil euros per poder acabar les obres i hi ha qui diu que potser hi ha elements del projecte que podrien quedar per fer. El CAT ha posat Gràcia als circuits internacional de música, seria ridícul que ara per quatre rals el treball de tants anys se n’anés en orris. És clar que amb les administracions no se sap mai.
Mentre el festival Tradicionàrius viu rellogat als Lluïsos, ara els del CAT posen en marxa per segon cop el circuit folc. Són 36 actuacions per tot Catalunya amb voluntat d’anar al País Valencià i les Illes i difondre arreu la vigència i modernitat de la música tradicional. Calaf, Manresa, Igualada, Vilafranca, Lleida, Badalona, Mataró, Vic, Llagostera, Tàrrega, Figueres i Sant Celoni no són Irlanda, però hi ha locals acollidors, promotors entusiastes i públic que espera els concerts de folc. I de cervesa tampoc no en falta.
Tant de bo algun dia no haguem d’envejar altres indrets, nord enllà.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada