Gairebé la meitat d’italians han fet boicot a la compra de pasta, el seu aliment bàsic, en protesta per l‘augment dels preus degut a l’especulació sobre el cost dels cereals. Seríem capaços els catalans de fer boicot al pa amb tomàquet per un dia? I els madrilenys, podrien passar sense bocata de calamars durant 24 hores?
L’any 1951, sense internet ni sms’s, i essent un poble derrotat i trist, es va fer una vaga de tramvies molt exitosa contra l’augment del bitllet. Com és que no som capaços avui, cultes, nobles i emprenyats de ‘boquilla’ com som i amb correu-e i mòbils de boicotejar la Renfe, les autopistes, AENA, Endesa, La Real Federación Española de Fútbol etc, etc...
Ep, com diu en Pujol, això, un poble assenyat i submís com el català no ho ha de fer mai, però ho va dir i es va quedar ben descansat.
Dit a El Món a RAC 1 el 14.09.07
14/9/07
COM SALSITXES EN LLAUNA
Així estaran els trenta quatre petits editors catalans que han reservat un espai a l’estand que venen compartint afablement amb la Generalitat a la Fira de Frankfurt des dels anys vuitanta, molt abans que ningú no pensés a convidar-hi la cultura catalana. Segons m’explica un dels afectats, l’Institut Ramon Llull s’ha reservat tres quartes parts de l’espai per a la seva pròpia promoció i ha deixat els editors atapeïts en un racó i amb el crit al cel. Es veu que el Llull va encarregar el disseny i la construcció de l’estand que acull els editors que no poden tenir-ne un de propi sense ni avisar-los, ni deixar-los veure el projecte abans no s’executés, i ara s’ha vist obligat a ampliar-lo enfront les protestes dels editors en veure que no hi cabien.
L’associació d’Editors en Llengua Catalana, que presideix Lluís Pagès, està tan queixosa amb l’Institut Ramon Llull, encarregat de tot el sidral de Frankfurt, que ja hi ha qui diu que en mal moment van proposar a la Generalitat que postulés la cultura catalana com a convidada d’honor a la fira. En Pagès ho negarà, perquè és un home de pau, però asseguren membres de l’Associació que n’està fart de discutir-se en debades amb Antoni Comas, president del Gremi d’Editors de Catalunya, tot i que formalment van firmar una mena d’acord de pau.
Per cert, mentre que el benemèrit institut dedicat a la projecció exterior de la cultura catalana ha convidat a suposats escriptors que no ho són, a d’altres que ningú no coneix i a amics, coneguts i saludats que no hi van a fe res, hi ha qui va ha d’intervenir en una taula rodona perquè així li ho ha demanat l’organització i s’ha de pagar de la seva butxaca el bitllet d’avió i l’estada.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
L’associació d’Editors en Llengua Catalana, que presideix Lluís Pagès, està tan queixosa amb l’Institut Ramon Llull, encarregat de tot el sidral de Frankfurt, que ja hi ha qui diu que en mal moment van proposar a la Generalitat que postulés la cultura catalana com a convidada d’honor a la fira. En Pagès ho negarà, perquè és un home de pau, però asseguren membres de l’Associació que n’està fart de discutir-se en debades amb Antoni Comas, president del Gremi d’Editors de Catalunya, tot i que formalment van firmar una mena d’acord de pau.
Per cert, mentre que el benemèrit institut dedicat a la projecció exterior de la cultura catalana ha convidat a suposats escriptors que no ho són, a d’altres que ningú no coneix i a amics, coneguts i saludats que no hi van a fe res, hi ha qui va ha d’intervenir en una taula rodona perquè així li ho ha demanat l’organització i s’ha de pagar de la seva butxaca el bitllet d’avió i l’estada.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
9/9/07
ÉS TAN RUC EL PÚBLIC?
El mite de l’artista torturat per estar subjecte a la dictadura del públic capriciós i ignorant es contraposa amb la imatge del creador pagat de si mateix, vanitós i orgullosament rendit a l’espectador. De quina de les dues situacions participa avui en dia majoritàriament la cultura, o si més no quina es la part alíquota de cadascuna de les dues circumstàncies, podria ser una reflexió que superés el concepte de cultura de masses, modern i agosarat quan els mitjans de comunicació audiovisuals van irrompre a la vida quotidiana, però abastament superat avui en dia, quan aquests mitjans només són aparadors de la vida.
La contradicció masscult / midcult ja no te sentit. La societat del benestar ha democratitzat l’accés al coneixement, ha generalitzat l’educació, ha universalitzat el concepte de consum cultural i ha homogeneïtzat el gust. L’estatus social ja no ve tan marcat per criteris culturals com per criteris de consum massiu. La cultura d’elit vetlla per una excel·lència limitada per la capacitat d’absorció del mercat. En aquestes circumstàncies el públic no és el dictador, és el destinatari. I com a destinatari retorna al creador en efecte feedback augmentat les reaccions del seu treball: l’aplaudiment, el reconeixement, l’elogi en efecte boca orella; en resum, les vendes. Afalagat per l’escalf de l’acollida, l’artista modern creu rendir-se al públic, quan el que realment fa es deixar-se seduir per les pautes i criteris del mercat.
Això ens condueix a l’efecte de l’ou i la gallina. Qui ha estat primer, un hipotètic públic analfabet però amb capacitat de consum que demanda productes aptes per al seu nivell de comprensió, o l’artista lobotomitzat per les lleis del mercat que es lliura amb cos i ànima a les temptacions del reconeixement fàcil i l’elogi hiperbòlic, amplificat per uns mitjans de comunicació que han perdut tota mena de capacitat crítica per convertir-se en simples altaveus del buit? On acaba l’èxit sorprenent del producte de fàcil comprensió i poca exigència i comença el territori de la producció en cadena de creacions culturals amb un perfil d’aquesta mena?
I l’artista on se situa? És completament indigne de ser considerat com a tal aquell que dedica el seu giny creatiu a la producció d’obres d’abast popular i destinades a tenir un gran èxit de mercat? Com escatir la qualitat crítica al marge de les xifres de vendes? O dit d’una altra manera, fins a quin punt poden conviure l’èxit i l’excel·lència?
Per començar a aclarir alguna d’aquestes incògnites potser caldria que la crítica cultural, en bona part encara hostatge dels paràmetres d’anàlisi i interpretació de la realitat heretada del marxisme, adoptés un nou model d’interpretació del fet artístic més d’acord amb els temps actuals, el mercat i el liberalisme dominants. Com sosté el pensador socialista Terry Eagleton “catòlics i esquerranosos han d’aprendre dels liberals respecte de l’ambigüitat i la riquesa de totes les coses, de l’encís del matís i la singularitat, de les dificultats per arribar a opinions concloents, del valor del fràgil i efímer i de la timidesa patològica de la veritat”. El problema és si la pretesa petitesa de la cultura catalana, que sovint la fa molt propensa a un clientelisme i amiguisme lamentables, està preparada per assumir una autocrítica d’aquesta envergadura. Potser no tot el problema rau en la ignorància, o no, del públic.
Publicat a El Mundo de Catalunya
La contradicció masscult / midcult ja no te sentit. La societat del benestar ha democratitzat l’accés al coneixement, ha generalitzat l’educació, ha universalitzat el concepte de consum cultural i ha homogeneïtzat el gust. L’estatus social ja no ve tan marcat per criteris culturals com per criteris de consum massiu. La cultura d’elit vetlla per una excel·lència limitada per la capacitat d’absorció del mercat. En aquestes circumstàncies el públic no és el dictador, és el destinatari. I com a destinatari retorna al creador en efecte feedback augmentat les reaccions del seu treball: l’aplaudiment, el reconeixement, l’elogi en efecte boca orella; en resum, les vendes. Afalagat per l’escalf de l’acollida, l’artista modern creu rendir-se al públic, quan el que realment fa es deixar-se seduir per les pautes i criteris del mercat.
Això ens condueix a l’efecte de l’ou i la gallina. Qui ha estat primer, un hipotètic públic analfabet però amb capacitat de consum que demanda productes aptes per al seu nivell de comprensió, o l’artista lobotomitzat per les lleis del mercat que es lliura amb cos i ànima a les temptacions del reconeixement fàcil i l’elogi hiperbòlic, amplificat per uns mitjans de comunicació que han perdut tota mena de capacitat crítica per convertir-se en simples altaveus del buit? On acaba l’èxit sorprenent del producte de fàcil comprensió i poca exigència i comença el territori de la producció en cadena de creacions culturals amb un perfil d’aquesta mena?
I l’artista on se situa? És completament indigne de ser considerat com a tal aquell que dedica el seu giny creatiu a la producció d’obres d’abast popular i destinades a tenir un gran èxit de mercat? Com escatir la qualitat crítica al marge de les xifres de vendes? O dit d’una altra manera, fins a quin punt poden conviure l’èxit i l’excel·lència?
Per començar a aclarir alguna d’aquestes incògnites potser caldria que la crítica cultural, en bona part encara hostatge dels paràmetres d’anàlisi i interpretació de la realitat heretada del marxisme, adoptés un nou model d’interpretació del fet artístic més d’acord amb els temps actuals, el mercat i el liberalisme dominants. Com sosté el pensador socialista Terry Eagleton “catòlics i esquerranosos han d’aprendre dels liberals respecte de l’ambigüitat i la riquesa de totes les coses, de l’encís del matís i la singularitat, de les dificultats per arribar a opinions concloents, del valor del fràgil i efímer i de la timidesa patològica de la veritat”. El problema és si la pretesa petitesa de la cultura catalana, que sovint la fa molt propensa a un clientelisme i amiguisme lamentables, està preparada per assumir una autocrítica d’aquesta envergadura. Potser no tot el problema rau en la ignorància, o no, del públic.
Publicat a El Mundo de Catalunya
7/9/07
GLOBALS
L’apagada de juliol ha fet de Barcelona una mica més centre del món, i Gràcia també, és clar. Es veu que, que marxi el llum i trigui tres dies a tornar, és un fet insòlit que només passa en aquest indret. I no ho dic per l’atenció quantitativa que hi han dedicat polítics i mitjans de comunicació, ho dic pel tracte qualitatiu amb que uns i altres s’han escarrassat a fer veure a la resta del país i al món que això és una infàmia, una ignomínia i una vexació i que mai no hauria de passar una cosa així en una ciutat moderna i tal. I no diguem alguns afectats, com si fossin els éssers més desgraciats del planeta i els únics mortals a qui Endesa els pren el pel sistemàticament.
Ja se que la globalització cadascú l’entén com li cou, jo també; és per això que vull recordar que el llum marxa molt sovint a moltes viles i ciutats del país sense que mai ningú no doni explicacions al Parlament, els diaris en diguin ni una ratlla i ni la teletres hi dediqui un sospir. Hi ha comarques senceres on el llum marxa i espavila’t, fins i tot en ple hivern i amb temperatures per sota de zero. I no estic parlant de territoris poblats per neorurals, estic parlant de desenes de milers de ciutadans. Es fotut que marxi el llum, però és un mal de molts, no us penseu. però les atencions només són per la ciutat.
Publicat a L'Independent de Gràcia
Ja se que la globalització cadascú l’entén com li cou, jo també; és per això que vull recordar que el llum marxa molt sovint a moltes viles i ciutats del país sense que mai ningú no doni explicacions al Parlament, els diaris en diguin ni una ratlla i ni la teletres hi dediqui un sospir. Hi ha comarques senceres on el llum marxa i espavila’t, fins i tot en ple hivern i amb temperatures per sota de zero. I no estic parlant de territoris poblats per neorurals, estic parlant de desenes de milers de ciutadans. Es fotut que marxi el llum, però és un mal de molts, no us penseu. però les atencions només són per la ciutat.
Publicat a L'Independent de Gràcia
LA LLEI I LA TRAMPA
Els ciclistes es dopen, el lampista li fa la factura sense IVA i el nen diu que no ho tornarà a fer sabent que hi tornarà a la que es descuidin els pares, vivim en un món de tramposos (i si hi ha un innocent que llenci la primera pedra), i d’això no se n’escapa ni la literatura d’aquest país, on els d’esquerres reclamen per a ells l’honestedat, i els de dretes l’ordre i el cel. Un escriptor d’èxit va demanar fa uns mesos de cobrar els drets d’autor en un paradís fiscal, talment com si fos un tennista o una diva de l’òpera, per evitar que ni un cèntim dels seus impostos es destinessin a ajudar els immigrants, el que llegeixen. A tal efecte calia que, qui li gestiona els seus interessos, obrís una societat en un indret d’aquests. Tenim entès que, finalment, l’operació no s’ha fet.
Una altra d’escriptors d’èxit sobtat. Li reescriuen dues vegades l’original i, davant l’allau de males crítiques, ni un bri d’autocrítica, ans al contrari: “un altre exemple que demostra que el públic sempre és més intel·ligent que la crítica”. Doneu-li el condol, probablement no te àvia. El que resulta sorprenent és que encara hi hagi editorials que busquin desesperadament originals amb flaire d’èxit ràpid, per molt que necessitin una autòpsia més que una repassada editorial, per engegar projectes de narrativa, com és el cas de l’Esfera dels Llibres.
Si teniu una història situada abans de la invenció de la penicil·lina no ho dubteu, aneu obrint una llibreta d’estalvis a Andorra o a la Illa de Man. Però si voleu un llibre d’èxit, distret, i escrit amb cara i ulls, ara mateix surt Pura anarquia (Columna), el retorn de Woody Allen a la narrativa. Rodarà a Suïssa o a Gibraltar?
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Una altra d’escriptors d’èxit sobtat. Li reescriuen dues vegades l’original i, davant l’allau de males crítiques, ni un bri d’autocrítica, ans al contrari: “un altre exemple que demostra que el públic sempre és més intel·ligent que la crítica”. Doneu-li el condol, probablement no te àvia. El que resulta sorprenent és que encara hi hagi editorials que busquin desesperadament originals amb flaire d’èxit ràpid, per molt que necessitin una autòpsia més que una repassada editorial, per engegar projectes de narrativa, com és el cas de l’Esfera dels Llibres.
Si teniu una història situada abans de la invenció de la penicil·lina no ho dubteu, aneu obrint una llibreta d’estalvis a Andorra o a la Illa de Man. Però si voleu un llibre d’èxit, distret, i escrit amb cara i ulls, ara mateix surt Pura anarquia (Columna), el retorn de Woody Allen a la narrativa. Rodarà a Suïssa o a Gibraltar?
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
2/9/07
EL QUE QUEDA DE L’ESTIU
Si el conseller Josep Huguet vol que algun dia el turisme estranger a Catalunya no depengui majoritàriament del sol, la paella i la sangria, faria bé en trucar al col·lega Joan Manuel Tresserras i demanar-li que el seu departament no tanqui la cultura per vacances a l’agost i vertebri, potencií i encapçali una sòlida oferta arreu del país que vagi més enllà de les festes majors, els castellers i el patrimoni petri que tothom te.
Fa goig cada estiu comprar el número especial de Beaux Arts pel quadern especial amb l’agenda completa de totes les grans exposicions d’estiu que es fan a França i a alguns punts d’Europa. De Ceret a Lille i de Saint Paul de Vence a París, l’oferta museística francesa d’estiu no només és la més potent de la temporada, sinó que és la més atractiva pel gran públic. I això no vol dir que siguin exposicions excepcionals, vol dir que estan ben pensades, a indrets atractius i millor difoses, en el que és una autèntica temporada estiuenca d’expos perfectament orquestrada.
Aquest estiu hi ha dues mostres de la Fundació Caixa de Girona d’un gran interès cultural i d’una idoneïtat temporal única: ‘Berlín, Londres, París, Tossa, la tranquil·litat perduda’ i ‘F. Català-Roca i X.Miserachs, dues mirades al territori’. Són dues magnífiques exposicions molt atractives per un públic no avesat a l’art però si en la Costa Brava. Al museu Jaume Morera de Lleida hi ha la primera gran mostra de Miquel Viladrich, al Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú es poden veure escultures de Manolo Hugé, un artista que interessa molt als francesos, a la Fundació Miró Sean Scully, Santiago Rusiñol a Manlleu, i al MNAC hi ha els cartells moderns de les seves col·leccions, massa poca cosa per a tot un Museu Nacional, però que agrada fins i tot als que no interessa per res l’art.
Si, a més d’aquestes exposicions, el Departament de Cultura n’impulsés d’altres a la xarxa de museus comarcals atractives per atraure turisme culturals tant de casa com de fora, hi afegís els nombrosos i consolidats festivals de música i teatre i ho coronés amb l’Altaveu, el Mercat de Vic i el festival de Tàrrega, tindríem un programa, com a mínim, digne d’una denominació d’origen (Estius Culturals a Catalunya o com es vulgui), que podria presentar batalla a la platja i la suada excursió a Montserrat, i amb el que es podria sortir a Europa a vendre estades turístiques i cultura, i que aniria més enllà de la festa (sigui amb música màquina o amb gralla) a la que aquest país sembla condemnar els turistes que, durant l’agost, vulguin conèixer alguna cosa de Catalunya. A Saint Paul de Vence hom hi va a veure la Fundació Maeght, després, si hi ha temps i fa bo, s’hi banyen a mar. Aquí és al revés, o ni això.
Els governs convergents van tenir, fa molts anys, una tímida iniciativa fent un programa conjunt, poc difós, amb tots els festivals musicals d’estiu. Era el moment de l’eclosió d’aquests certàmens i, tot i que allò no va ser gran cosa, va empènyer, si més no mediàticament, el coneixement d’aquelles llavors modestes iniciatives. Ara, en lloc de ser agosarats i decidits i dedicar-hi esforços, no es fa cap acció amb cara i ulls destinada a promoure una altra realitat que no sigui un país de cambrers, sol i gresca a tothora. Com civilitzarem algun dia el turista de calça curta, samarreta imperi i litrona de cervesa que ens dona pa per avui i misèria per a demà?
Publicat a El Mundo de Catalunya
Fa goig cada estiu comprar el número especial de Beaux Arts pel quadern especial amb l’agenda completa de totes les grans exposicions d’estiu que es fan a França i a alguns punts d’Europa. De Ceret a Lille i de Saint Paul de Vence a París, l’oferta museística francesa d’estiu no només és la més potent de la temporada, sinó que és la més atractiva pel gran públic. I això no vol dir que siguin exposicions excepcionals, vol dir que estan ben pensades, a indrets atractius i millor difoses, en el que és una autèntica temporada estiuenca d’expos perfectament orquestrada.
Aquest estiu hi ha dues mostres de la Fundació Caixa de Girona d’un gran interès cultural i d’una idoneïtat temporal única: ‘Berlín, Londres, París, Tossa, la tranquil·litat perduda’ i ‘F. Català-Roca i X.Miserachs, dues mirades al territori’. Són dues magnífiques exposicions molt atractives per un públic no avesat a l’art però si en la Costa Brava. Al museu Jaume Morera de Lleida hi ha la primera gran mostra de Miquel Viladrich, al Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú es poden veure escultures de Manolo Hugé, un artista que interessa molt als francesos, a la Fundació Miró Sean Scully, Santiago Rusiñol a Manlleu, i al MNAC hi ha els cartells moderns de les seves col·leccions, massa poca cosa per a tot un Museu Nacional, però que agrada fins i tot als que no interessa per res l’art.
Si, a més d’aquestes exposicions, el Departament de Cultura n’impulsés d’altres a la xarxa de museus comarcals atractives per atraure turisme culturals tant de casa com de fora, hi afegís els nombrosos i consolidats festivals de música i teatre i ho coronés amb l’Altaveu, el Mercat de Vic i el festival de Tàrrega, tindríem un programa, com a mínim, digne d’una denominació d’origen (Estius Culturals a Catalunya o com es vulgui), que podria presentar batalla a la platja i la suada excursió a Montserrat, i amb el que es podria sortir a Europa a vendre estades turístiques i cultura, i que aniria més enllà de la festa (sigui amb música màquina o amb gralla) a la que aquest país sembla condemnar els turistes que, durant l’agost, vulguin conèixer alguna cosa de Catalunya. A Saint Paul de Vence hom hi va a veure la Fundació Maeght, després, si hi ha temps i fa bo, s’hi banyen a mar. Aquí és al revés, o ni això.
Els governs convergents van tenir, fa molts anys, una tímida iniciativa fent un programa conjunt, poc difós, amb tots els festivals musicals d’estiu. Era el moment de l’eclosió d’aquests certàmens i, tot i que allò no va ser gran cosa, va empènyer, si més no mediàticament, el coneixement d’aquelles llavors modestes iniciatives. Ara, en lloc de ser agosarats i decidits i dedicar-hi esforços, no es fa cap acció amb cara i ulls destinada a promoure una altra realitat que no sigui un país de cambrers, sol i gresca a tothora. Com civilitzarem algun dia el turista de calça curta, samarreta imperi i litrona de cervesa que ens dona pa per avui i misèria per a demà?
Publicat a El Mundo de Catalunya
8/8/07
FESTA, QUINA?
L’ésser fester va sortir de casa amb ganes de passar-s’ho be, tal i com li demanava el cos. A la primera cantonada es va trobar una corrua de polítics amb simpatia hipòcrita. Uns metres més endavant una batussa de el va fer fugir per cames. Al carrer de sota un desarrapat li va oferir llaunes de cervesa tant calentes com els pixats del seu gos. Allà, com a la majoria de carrers, l’orquestra havia estat substituïda per un Dj lamentable o, encara pitjor, per un organista electrònic capaç de fer tronar i ploure. A cada sotrac les ganes de festa anaven minvant alarmantment; malgrat tot, però va seguir; calia fer barri, viure la festa, sortir al carrer i contagiar-se de la joia de viure. Però la joia li va passar en un minut, just el que va trigar en veure una plaça ocupada per un batalló de policies armats com si anessin a la guerra que el van mirar amb cara de sospitós habitual. L’escena policial es va repetir a la plaça del costat. Esmaperdut, va buscar un carreró amb un tuf de pixats terrorífic per fugir. Massa fosc, un ganivet al pit el va convèncer de que era millor donar la cartera a qui li demanava. Ja més assossegat, a casa, algú li va dir que la festa era així aquí. Des de llavors marxa de vacances per la festa major, no fos cas que ho hagués de lamentar.
Publicat a l'Independent de Gràcia
Publicat a l'Independent de Gràcia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)