“Helen, jo sé que realment no ho volies
fer això. Jo també ho sento”, va
dir Lee Morgan a la seva dona després que aquesta li disparés un tret mortal al
pit. Afeccionat al jazz com soc, fa temps que penso en aquest fet i, per molt
que el desmunto -infidelitats, discussions, drogues, sexe, nit, jazz-, no
aconsegueixo trobar-hi el sentit immanent que probablement té: al cap i a la
fi, la seva dona va ser l’única persona que va ajudar el trompetista a superar
l’addicció a l’heroïna.
L’estúpida mort damunt la moqueta de l’Slug’s
Saloon d’un artista que estava canviant les formes modernes de la música
popular (es reconeix que The Sidewinder
és un dels discos més influents del segle XX, i no només del jazz), després d’haver
superat un dur pas per l’heroïna que el va tenir dos anys apartat de l’escenari,
és com una metàfora del tràgic xoc entre la brutal realitat de l’existència i
les formes ordenades i comprensibles amb què la cultura i els mitjans de
comunicació aspiren a representar la vida. Si el món ha perdut tota mena de
sentit que faciliti el relat coherent, potser estem abocats al fracàs
col·lectiu: és impossible explicar quelcom que, en la seva realitat profunda,
no té cap estructura discursiva.
Així, la mort del gran trompetista a mans de la
persona que més el va ajudar a ser genial (i el penediment mutu final), trenca
el sentit dels fets que ens hem atorgat al llarg de segles per entendre les
coses, i s’instal·la en una negació de la narració com a instrument d’ordenació
de la vida. Si la realitat és tan feroç que esclata pels aires en milers de
bocins en forma de micro-relats incoherents, com progressar fins trobar el
sentit al tràgic fet que, el febrer de 1972, va dur Lee Morgan a dessagnar-se
al peu de l’escenari on estava a punt de fer el segon passi de la vetllada?
Cap a on anem, si som incapaços de
reconstruir aquesta existència que se’ns presenta agressora i fer-ne un nou
relat que ordeni la salvatgia?
Cap a l’heroïna, la indolència. El vague somieig
d’una realitat amable i sense ansietat que porti melodies agradables que ens
atordeixin prou per a veure passar la vida des de la pantalla? Convertir-nos
per fi en l’espectador sense maldecaps que, discretament, volem ser.
Viure
permanentment en el simulacre de Jean Baudrillard?
Però és precisament ara que la
realitat ha destruït el model realista de relat (que ha explicat la història
moderna) fins a fer incomprensible el món d’avui, que la narrativitat s’imposa
amb força per damunt de les closques pelades dels cretins. Davant la
impossibilitat de refer el vell ordre construït per la cultura, enfront de la
ceguesa i la niciesa, ja no té sentit parlar sobre les coses fent els meandres
necessaris per no ferir la susceptibilitat del poder opiaci. La narració, ara, explica
les coses per si mateixes.
I perdó per disparar-te, Lee.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada