El gran Paul Auster habità
aquesta setmana entre nosaltres. I el primer que va fer va ser posar a parir
Donald Trump bo i dient-li de tot menys guapo. Els mitjans van bavejar, és
clar, i van reproduir fidelment les seves paraules. Aquests primers dies de la
Setmana del Llibre en Català he escoltat presentacions de llibres d'alguns
autors nostrats i cap no ha fet cap referència, ni lleument crítica, al que
està passant aquí. Suposo que, si ho hagués fet, algun mitjà d'aquests que mai
no ho diríeu que s'interessés per la Setmana del Llibre, l'hauria lloat fins
convertir-lo en màrtir; i els de l'altra banda, o l'haurien posat fi, o
l'haurien obviat fins l'oblit. És la mena de pluralitat mediàtica que gastem
aquí per les coses serioses. Per això les opinions de molts escriptors i
artistes sobre el moment polític, o no es diuen, o es fan amb la boca molt
petita; perquè tanta angúnia els fan uns com altres.
Fa uns dies en Francesc
Marc Álvaro defensava el dret a l'opinió personal dels periodistes posant com a
límit ètic el sectarisme. Bona, com gairebé sempre, l'anàlisi del columnista.
El problema és per on passa la ratlla que separa l'opinió publicada del hooliganisme cada dia més habitual.
Sospito que, si escriptors molt qualificats artísticament i intel·lectual, no parlen
gaire del tema en públic, és que els topalls del respecte a les idees no estan
del tot clars, i hi ha qui manega per alterar-los en favor d'un o d'un altre
bàndol. Els nord-americans seran el que seran, però aquestes coses les tenen clares,
i diuen el que pensen, de Noam Chomsky a Jon Voight. Aquí no se que ens pensem
que som, però això està fosc. Tant com es va posant el cel amb borrasca que ve.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada