Cíclicament he anat penjant en aquest blog les columnes que escric al periròdic. Ara hi poso les que he fet des de l'estiu, quan la publicació va endegar un nou rumb, convertida en associació cultural, per tal de preservar la seva supervivència en temps tant difícils per a la premsa petita com aquests que vivim.
L'Independent fa quinze anys aquest estiu, i viu ara una nova etapa, una autèntica refundació amb noves perspectives, idees, projectes i direcció empresarial. Jo, que sóc fill dels temps analògics, probablement he cobert ja el meu camí a les seves pàgines. Ara toca experimentar amb noves fórmules i gent jove i amb altres idees que permetin albirar un nou avenir per a la premsa de proximitat de la qual l'Independent, amb gran orgull per a tots els que hi escrivim i el llegiu, n'és l'únic representant a Barcelona. Sort, amics.
 |
Tornant a Gràcia, somiant en Gràcia
Ara que he menyspreat
cinc anys a Manhattan
Allen Ginsberg
Tants anys perduts lluny d’aquí,
voltant pel món buscant el talent
i cremant els anys joves
i els ulls, habitant indrets
miserables
de cervells minúsculs i mal pagats,
mendicant una albada fumejant
—com Ginsberg a
Manhattan—.
Tants anys content de sistemes
i el temps saltant cap al futur,
obedient, preciós de mirades
i obscè de transpiracions,
arnes del record,
sagetes que es desfan a les mans,
com l’herba que ara poses
en un full Smoking.
Arrossego els peus nus pel barri
sortint d’una caverna, abatut,
la roba estripada, imaginant
que la realitat és un mercat
INTEMPORAL
un monument a l’amor per uns
carrerons,
dues estacions de metro,
el llum blavós de les làmpades de
gas,
o el cornetí asexuat de
l’escombriaire.
Ara mateix:
borratxeres,
soledat, nit de visions
a través de segles de pensament
estructural.
No hi ha noticies del cantant de
les balades tristes,
seria un bon homenatge a aquestes
places
sentir l’arpegi de la seva
guitarra, de matinada,
per les voreres desertes d’aquesta
gran conspiració
UNIVERSAL,
vinguda de tots els llits on s’han
covat llegendes de pluja
com gossos solitaris, feliços quan
tota la paret és seva.
Al carrer Montmany, a dalt de tot,
lluny del xivarri,
algú pixa tranquil·lament contra un
mur esgrafiat
per anarquistes; l’assemblea okupa o així.
Un miratge del vell somni dels anys
perduts.
Gràcia només és un espai en la meva
ment,
un blanc en la consciència, un salt
al buit.
Vés i torna per aquesta avinguda,
puja,
crema el rellotge i els anys joves.
I de la cendra aixeca un barri nou
de trinca,
porta-hi una parella d’animals
que et siguin útils.
Busca amants, no importa el sexe.
Pensa en tot allò que mai vas ser
i hauries volgut.
EMBRIAGA’T I SOMIA
Saluda als veïns, vés a les festes,
compra un tortell, el cine
—subtitulat—,
el teatre i la coral del barri. Els
dissabtes a plaça.
Fes tot allò que hom espera que
facis.
Fracassa de nou i torna a començar.
De: Les habitacions on visc (Editorial Tres i Quatre 2006)
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada