Última tarda

El paquet va arribar esparracat, com sempre. Dins, l'anhelada carta amb noticies de casa i un exemplar d'Interruptus, l'obra d'en Valerià Pujol guardonada amb el premi Documenta. En les llargues tardes al regiment, el desencís vital i polític de què parla la novel·la, em va moure a refer la idea d'una vida entre llibres, un anhel jove que la realitat m'arrabassava. Tot era precari el 1981: la vida, els llibres, el país i fins i tot els somnis. Només la voluntat d'escriure persistia. Baixàvem en tren a l'estació de rodalies de la Barceloneta, ens perdíem pel laberint humit de carrerons del Gòtic fins la Documenta, i a les seves lleixes hi buscàvem el què crèiem que serien respostes i què allà vam descobrir que havien de ser preguntes. I així vam aprendre de la provisionalitat del pensament i vam escriure.

Última tarda a la Documenta de Cassañas. La gentada s'amuntega, hi ha nàufrags encara a la recerca d'un llibre, hi ha qui vol brindar amb en Josep Cots i l'Éric del Arco. Les paraules de comiat, encara que només sigui pel canvi de local, ressonen feixugues, de consolació. La càrrega emotiva és excessiva i la memòria sucumbeix a l'evocació de cada pàgina llegida, de cada etiqueta enganxada a la contracoberta que delata les tardes passades allà. Hi ha una certa sensació d'impotència que recorda la dels personatges d'Interruptus: 'deturació, o més aviat, retenció de l'acte' (del pròleg de J.L. Seguí). Potser és això; una nova seqüència de preguntes per bastir noves precarietats. El caràcter pendular de la història. La nova Documenta de Pau Claris serà millor, i tant que si, però les nostres vides fetes de llibres van quedar atrapades per sempre entre les parets del local del barri Gòtic.