L'onze de setembre de 1976 eren quatre els que onejaven estelades. Ara, que les venen als xinos, una gran massa de ciutadans s'ha afegit al voleiar sentimental de manera totalment acrítica. Ha augmentat al quantitat dels que ho volen a costa de la qualitat del què en pensen. Però el fotut del cas és que, aquesta idea ara majoritària, a penes admet opinions divergents, lectures crítiques que es desviïn del tema que encadena la massa cap a la llibertat (sic!). Com que passa exactament el mateix en l'altre bàndol, onles adhesions també són inquebrantables, tendeixo a pensar que tenim un país poca cosa, massa dèbil per afrontar un futur adult, de responsabilitats plenes.
És per això que, un dia o altre, com ja ha passat històricament, hi haurà sectors d'aquests que ara estan tan engrescats, que se'n començaran a desdir. I ja hi serem pel pedregar.
1 comentari:
A les revolucions s'utlitza el poble per col·locar una oligarquia i treure'n una altra. El poble és la víctima però també, és cert, té un punt d'idiota, perquè repeteix les mateixes errades constantment. La gran mentida consisteix en embalar il·lusions per justificar salvadors i estructures. Al final, però, solament hi ha l'ànsia de poder d'una minoria. No hi ha revolucions sinó lluites entre saquejadors. Per guanyar, el saquejador de torn ha de fer creïble una utopia que mai acaba realitzant.
Publica un comentari a l'entrada