Cadires i taxis

A l’hospital de l’Esperança els pobres han de dormir per terra. És el que te ser un pària en aquesta societat de castes que sorgeix de la crisi. Els pobres cada dia ho són més i no se’n sortiran d’aquesta condició, i els qui tenen possibles n’aniran tenint més i així tampoc no perdran mai els privilegis exclusius per raó de llinatge, com ara dormir en una cadira reclinable si han d’acompanyar un parent malalt a l’hospital.

Per tal d’eixamplar els desequilibris fins fer-los definitivament insalvables, l’administració accedeix graciosament (per això és de Gràcia) a fer pagar per seure en una cadira hospitalària i, per compensar als que ho poden pagar, a posar-los una parada de taxis per quan vagin a dinar al Botafumeiro, que és un lloc on els pobres no hi van ni a mendicar. Els clients d’aquest establiment fa anys que gaudeixen del privilegi d’aparcar els cotxes en doble fila davant del local sense que els multin. O sigui que, una mica més de privilegis ja no venen d’aquí. A canvi poden fer pagar als prostàtics pobres per anar a pixar a l’hospital.