La puta de sant Jordi (conte)

Es deia Cleodolinda pel seu pare, arxiver municipal de Montblanc, que es va encapritxar en posar-li el nom de la princesa de la llegenda de Sant Jordi, però pels amics i els clients es feia dir Cleo; era més comercial. Tampoc no era cap princesa, ni mai ningú no havia plorat en saber que es lliurava a la voracitat antropòfaga del drac. Els seus monstres solien ser borratxos bavosos, oficinistes solitaris amb urgència de sexe i algun empleat de banca amb les necessitats mal ateses per la dona. La Cleo no tenia més llegenda que la de ser una puta de whiskeria.

Amb aquests antecedents és fàcil entendre que el dia de sant Jordi no era precisament fàcil. De més jove s’agafava festa i marxava de la ciutat, tot el lluny que un autobús de línia de primera hora ho permetia. Passava el dia vagant per llordes barriades perifèriques de pobles mal crescuts, allà on la gent no està per flors ni llibres perquè ja fa prou amb sobreviure a la incertesa. Entrava en bars plens de fum i converses de futbol, es feia convidar a una cervesa a canvi d’ensenyar una mica d’aquell be de Déu de cuixes que havia heretat de la seva àvia, pel que havia vist en una antiga foto esgrogueïda, i seguia rodant sense destí ni intenció fins el següent antre. Al vespre, en tornar a casa, tot havia passat. Al carrer, les roses espellofades a les papereres li recordaven vagament la festa de tanta bona gent feliç i enamorada; res que no es resolgués amb una bona plorera i dos gintònics.

Va ser en una d’aquelles fugides cap a enlloc que li va passar l’únic fet extraordinari que recorda en la seva vida. Havia baixat a l’estació d’autobusos d’una petita ciutat. Va mirar a banda i banda d’una avinguda deserta i només va veure un bosc de blocs de pisos fins on es perdia la mirada. Va demanar pel centre a un vell i va caminar cinc minuts fins que va torbar un bar. Tenia fred, son i gana. La idea era fer un tallat; res d’alcohol ni mans seques i arrugades que llisquen cap a la cuixa. A més, la fredor del local i el xivarri de la tele no convidava a fer-hi estada. De fet, si no hagués sigut per aquella interpel·lació inesperada, n’hauria fugit corrents amb el darrer glop.

    -Em permet que la convidi?

Sense presses, va acabar de comptar les ampolles de licor que hi havia al prestatge del darrera de la barra, vint-i-tres en total, i es va girar cap a la veu melosa i amable. Aquell to i aquells modals no eren d’un aturat. I, a més, li parlava en català; quin paio. Es va posar a la defensiva: mitjana edat, tot el rostre un somriure, aspecte modern sense estridències, pell colrada pel sol, tallat de perruqueria i mans suaus, com a mínim la que li va allargar per saludar-la amb cortesia, com es mereix una dona. Per a la Cleo, acostumada a tipus grollers i modals bruscos, aquell home que la convidava a un tallat era un cavaller. Jordi es deia. Es deia i es diu.

Quan una noia creix amb tota la gama de la miserable condició humana com a escola i veïnatge, trobar-se a un personatge com aquell Jordi és un tren que no es pot deixar escapar. Ella no ho va fer, i com qualsevol jove donzella de llegenda, es va penjar del seu heroi que la salvaria de tanta malura com hi ha al món. 

* * * 

Això va ser a finals dels vuitanta. Avui és la diada del sant i els clients seguiran venint a la wiskeria com cada dia, es prendran dos escocesos barats i miraran de tocar-li el cul. Potser algun li demana preu per una mamada. Llavors s’escapolirà discretament cap al tigre amb un paquet de mocadors de paper a la ma per eixugar-se be els llavis, i en tornarà al cap d’uns minuts estirant-se les puntes del vestit que cada dia li tiba més els pits; és el que passa amb l’edat.
A la Cleo avui tant li fa sant Jordi com la Verge de Montserrat; tot plegat són miratges, models falsos, ombres xineses, enganys dels poderosos per mantenir quiets i engrescats els miserables. L’encant del seu heroi va durar el que dura un somni. El cavaller no va matar el drac, només el va estabornir una temporada, després el va guarir de les ferides i tots dos van seguir conquerint el món com fa Al Pacino a les pelis de gàngsters, que al finals empre guanya. I això no ho explica la llegenda Àuria que Jaume de Voràgine va escriure al segle XIII. Allò són hagiografies on el bo ho és molt i el dolent més i acaba pringat fins el cul. I la victòria, és clar, sempre és de la banda dels temorosos de Déu. Però la realitat és més cruel i no te res a veure amb les vides de sants. La Cleo ho sap.
Primer va intentar canviar de nom; molt complicat i car. Després, però, un advocat a qui li va fer uns quants favors, li va suggerir que portés la llegenda als tribunals per estafa i difamació i reclamés als hereus universals de l’autor deu milions d’euros. Encesa pel neguit fred que genera la revenja, va denunciar l’autor als tribunals de la Liguria, d’on era originari. Però sis anys després la justícia italiana va arxivar el cas per falta de proves. La Cleo i l’advocat van arribar fins al Tribunal Internacional dels Drets Humans. Van obtenir el suport de tot d’organitzacions no governamentals, van sortir a les televisions de mig món i van protagonitzar un documental, de baix pressupost, això si, sobre el cas; però prou que es veu cada any tal dia com avui que no hi va haver res a fer.
A migdia, en un bar de mala mort d’una ciutat de la perifèria obrera, dos paios fan dringar les seves cerveses. Deu ser la tercera ronda, un d’ells convida, pel sant. Beuen mentre parlen de passat, de quan eren joves i galants, de quan es lligaven les ties més bones del barri amb la seva veu tendra i sensual, el seu posat seriós i els seus modals de nois de casa bona.
    -Ves, tants anys als capellans d’alguna cosa havien de servir-nos.
    -És l’únic que n’hem tret de profit.
    -Això i aprendre’ns de memòria les vides dels sants.
Amb la cervesa que fa cinc surten del local tot cantant un vell cànon de quan, de nens, anaven a missa. Al carrer, les roses que ningú no comprava es començaven a marcir a les cantonades. Més avall algú cridava des d’un megàfon demanant firmes de suport a alguna causa perduda. Uns nens els van oferir flors. En van comprar dues i les van oferir a les noies que esperaven, apostades.