Dubto molt que les cendres d'en Terenci Moix que vaguen pel carrer Ponent (ara Joaquim Costa) siguin capaces d’empeltar, ni que sigui per impostura, els escriptors catalans d’avui en dia. A la Granja de Gavà, on va néixer, han instal·lat el seu quarter uns quants somiatruites a qui els turistes (doncs el lloc ja surt a les guies), visiten com qui va al zoo. Faran poc més que veure i lamentar-se; la cosa no dona per més. El desè aniversari de la mort de Terenci Moix és la metàfora de la desolació de la literatura catalana actual. L’herència de ‘El dia que va morir Marilyn’ i ‘Onades sobre una roca deserta’ és una literatura dèbil, submisa al poder editorial, poc considerada per la pròpia societat, transparent i buida. La gosadia, la transgressió i la modernitat radical d’en Terenci han estat substituïdes pel conservadorisme, l’abúlia i la mediocritat pretesament comercial. El resultat: el bon lector català fuig; de l’altre, no n’hi ha hagut mai. I així el negoci va com va.
Hi ha excepcions, és clar; però entre els bons autors no hi ha prou vocació per testimoniar literàriament l’època què vivim i les transformacions que aquets país viu dia a dia. L’era pop que va configurar la manera de veure el món d’en Terenci, s’ha convertit ara en un temps banal, sense pensament i incapaç de mirar endavant. I sense relators, deixarem d’existir abans que sense independència.
Deu anys després ja no hi ha ‘enfants terribles’ a la cultura catalana. Potser van desaparèixer amb la milionada d’un premi literari sota el braç, o arrossegats per la riuada de les modes, o per la mateixa falta de voluntat de ser del país. O per l’edat, que també pot ser. Hem envellit tant, i tan malament, en una dècada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada