Estrangeria

Aquest temps d’impostures perviu a còpia d’amagar la veritat. La convulsió és rentable. El xoc polític que agita el país nodreix la idea de molts i és el negoci d’uns quants. Així restem instal·lats en una fabricada complexitat del ‘amb mi o contra mi’ que satisfà els dos bàndols. El nacionalista espanyol te raó d’existir gràcies a l’independentista, i aquest no viuria sense l’integrisme unionista; els dos es necessiten per viure i, en el fons, s’estimen. D’aquesta confrontació perfecta, i de resultat sempre ajornat, en sortirà el país del futur: guerxo, coix, irreal i trist, però que amamantarà les raons per respirar d’uns i altres. Serà cantat pels poetes, donarà de menjar a molts i atiarà una cultura què serà el negoci d’altres.

En aquest cercle no hi ha lloc per al pensament crític; fa nosa, interpel·la els dos vells enemics, és lleig i posa en entredit que el fons del problema sigui una posició o l’altra: perquè la clau de la qüestió ho som tots. Però això no encén les masses, ni omple estadis, ni agita banderes, ni fa vendre diaris, ni estaborneix consciències. En aquest país hi ha lloc per a tothom, diuen uns i altres; tret d’aquells que es veuen lluny de la dialèctica oficial a banda i banda del conflicte. Són estrangers del pensament.