Entre les retallades per mor de la crisi i les polítiques que exigeix el PP producte de la lletra petita (i encara no dita) dels acords pressupostaris, tots plegats estan aconseguint acabar, per fi, amb el debat sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes: no en te. Es morirà soleta d’inanició d’aquí a quatre dies i no ho dirà ni TV 3, de tan preocupats com estan a Sant Joan Despí buscant diners per pagar els drets del futbol, que és un tema que importa i sobre el qual sempre hi ha consens regional.
Els mateixos que fa un temps deien, fins i tot en congressos, que la cultura és una industria amb la que cal creure-hi, que genera riquesa directa i indirecta (turisme, entrades, consum, marxandatge) i molts llocs de treball, ara escapcen sense miraments tot el que es belluga endavant, més preocupats en la immediatesa política i en el populisme xaró d’ambulatoris i guarderies, que en l’evident necessitat d’ajuda que te qualsevol sector que malda per convertir-se en estratègic per a l’economia, el coneixement i, en resum, el futur del país.
El Canòdrom de BCN, ZerO1 d’Olot, el Liceu o els campus d’excel·lència universitaris, per dir uns exemples, són l’expressió del final traumàtic d’un model de creixement on el coneixement anava prenent gradualment un protagonisme que acabaria incidint en el canvi de paradigma econòmic de Catalunya: del totxo al llibre. Però això era un moviment lent, i el que la política exigeix és immediatesa, encara que sigui ridícula i acabi portant pa per avui i misèria per demà.
Arribats a aquest punt la dicotomia és clara: o tornar a la trinxera i al voluntarisme i reinventar-se al marge de l’oficialitat, o morir esperant una ajuda que no vindrà mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada