Com sempre, la ment ha anat allà on les passes l’han portada. Sóc al 37 de la Rue Bûcherie, on la riba del Sena es vesteix d’estudiant d’intel·ligència oberta, mirada encesa i paraula revoltada. La vagabunderia m’ha portat fins la Shakespeare & Company, perquè passejar de nit i sense rumb excita el pensament. El mateix George Whitman va ser un rodamón de la vida i del coneixement; l’hospitalitat dels maies del Yucatán el van fer creure en les persones i París el va empènyer a crear una utopia socialista camuflada de llibreria. Allen Ginsberg, Henry Miller o en Terry Craven, el dependent de la llibreria, van ser alguns dels prop de cinquanta mil vagabunds a qui Whitman va acollir durant seixanta anys entre les parets atapeïdes de llibres fins el sostre de casa seva; probablement la llibreria més famosa del món.
Whitman va obrir l’any 1951 la llibreria Le Mistral, però l’any 1962 va decidir canviar-li el nom pel de Shakespeare & Company, decidit a continuar el llegat de Sylvia Beach, la fundadora de l’establiment que va publicar per primera vegada l’Ulisses, de James Joyce, l’any 1919. Fins i tot li va posar a la seva filla Sylvia Beach de nom.
Ara la botiga és tancada, són quarts d’onze de la nit; una foto del seu fundador amb les dates el naixement i la mort (12 de desembre de 1913-14 de desembre de 2011) i la llegenda ‘the business of books is the business of life’, acullen nombrosos rams de flors i missatges anònims d’homenatge a aquest Quixot del barri llatí, (així li deien els estudiants de la Sorbona) que de fa uns dies reposa per sempre a Père Lachaise. El llibre de la seva vida segueix enllà de la seva existència. La seva filla obre cada matí les portes de la llibreria, qualsevol persona arribada de ves a saber on hi és benvinguda, la memòria activista del seu fundador impregna cada volum de les lleixes. Creia fermament en la força de la literatura per canviar el món i ho portava a la pràctica cada dia dels seus 98 anys de vida. Potser Mijaíl Gorbachov ha entès ara el significat profund de la carta que Whitman li va enviar al tombar els noranta: li demanava un vaixell de l’obsoleta marina soviètica per crear-hi una universitat flotant i una llibreria en totes les llengües del món.
Aquests somnis són els que empenyen la ment amb una força insubornable cap a fites poderoses, extravagants i magnífiques. Mai no és tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada