L’especialista de tot

Boris Vian va prendre una sortida en sentit contrari i la va convertir en una entrada. Per això la seva va ser una obra multidisciplinària, intel·ligent, passional, provocadora i valenta. Per això tots els especialistes, rucs, freds, submisos i porucs de la cultura del seu temps es van encarregar d’anorrear-lo. Sort en vam tenir de Raymond Queneau, que l’admirava i que no va parar d’insistir per què li publiquessin ‘L’escuma dels dies’ (Columna), una novel·la que llavors va passar per estrambòtica i fora de la norma imperant (el pianòctel és un invent que tots els bars moderns voldrien) i que, a penes deu anys després de mort del seu autor, es va convertir en un senyal d’identitat transgeneracional, una mena de ‘Guardià al camp de sègol’ europeu. La història d’amor de Colin i Chloé és interpretada avui com una metàfora de la grandesa i la petitesa de la condició humana al món modern. L’amor i la desgràcia de la jove parella corre pels bulevards parisencs, seu a les terrasses de Saint Germain i es besa en discretes tauletes dels bistrós del barri llatí com ho fa la vida dels altres.
Vagant per la riba del Sena m’arribo fins la Biblioteca Nacional i em sento tan minúscul caminant entre les quatre torres com llibres oberts, com la parella protagonista de la novel·la es sentia al París bohemi i burgès de postguerra. En una de les sales hi ha una exposició sobre Vian. L’anihilat, el maleït, el provocador de ‘J’irai cracher sur vos tombes’, el desertor que es descarava davant del president, és ara objecte d’homenatge pel sistema que el va considerar un rar poc desitjable. La capacitat de reinterpretar-se del sistema és infinita.
Als estudiants universitaris que passegen entre frenètic hip-hop, cartells que proclamen poc menys que la provisionalitat de tot, cançons, pel·lícules, clubs, traduccions mal pagades i el capteniment pel menyspreu demostrat envers Vian, els costa d’entendre com una ment preclara i un esperit creador sense límits va poder ser tan maltractat. Boris Vian seria avui, és de fet, un personatge essencial per reinventar la tradició cultural francesa i europea. En un exercici de mala consciència envejable, la BNF així ho ha reconegut amb aquesta exposició sempre plena a vessar. Aquí esperem actituds d’aquesta mena que vagin més enllà dels homenatges en vida (sempre tan sospitosos) o d’alguns espectacles patètics disfressats de modernitat a 300 mil euros la peça.