Representació de bons i dolents

L’any 1936 Joan Oliver, ‘Pere Quart’, va capgirar la història sagrada i no va passar res; vull dir que el món no es va ensorrar més el que ja estava fent-ho; en tot cas va seguir el seu curs cap al caos. A ‘Allò que tel vegada s’esdevingué’ (Proa). Caïm és l'individu bo de la història. És un artista, un home nou que protesta, rebutja el treball i l’organització del món que li imposen. Abel és l’altra cara de Caïm: envejós, covard i sense imaginació ni voluntat.
A finals dels setanta, quan tanta gent pensava que, per fi, els dolents de sempre serien reconeguts com a bons, alguns grups de teatre amateur van posar en escena l’espectacle en teatres locals. En un poble del litoral, el públic que va veure l’obra no va entendre la irònica subtilesa del dramaturg i es van prendre el muntatge, simplement, com una facècia per fer riure. Ara, quan una de les reconegudes filles de la vila va aparèixer en escena només coberta amb un senzill biquini (eren al paradís), llavors es va organitzar un esvalot de ca l’ample. Quina indecència aquest jovent d’avui, on s’ha vist fer això a l’escenari del Patronat (anys abans havia estat de la Parròquia). Durant unes setmanes l’ordre establert es va subvertir. Després es va anar oblidant l’incident, però no les sensuals carns de l’actriu.
Han hagut de passar 75 anys des de l’estrena de ‘Allò...’ perquè la gent entengui que, no és que el món s’hagi capgirat, és que és la història que ens l’havien explicat de forma enganyosa. Evidentment Oliver hauria estat amb la indignació contra el poder financer i els polítics que hi mostren submissió, però que es reclamen ‘bons’. Molt abans que ningú ell ja havia posat en escena la clau de volta de la història de la humanitat, la gran mentida fundacional del Gènesis que hem arrossegat durant segles. L’enveja i la covardia han dominat el món. Potser ha arribat el moment de que les coses esdevinguin. Joan Oliver ho sabia.