El mosaic del món

El que construeix una ciutat és el relat que se’n fa d’ella. Si Nova York, una metròpoli que s’aixeca damunt la sang i la suor de la immigració en condicions de vida penoses, ha esdevingut icona del món modern i mirall de totes les civilitzacions, és per com tot això s’ha explicat des de l’art, és a dir: interpel·lant la realitat. Del Bronx profund al Financial District i del MoMA als tuguris de jazz de l’East Harlem Nova York és, fonamentalment, una ciutat explicada.
De totes les novel·les que expliquen Nova York ‘Manhattan transfer’ (Proa) va ser la primera en seduir-nos. Admiràvem John Dos Passos per la seva visió d’aquella Espanya convertida en ‘la república dels homes honestos’ i gràcies a la difusió que de la literatura nordamericana contemporània en va fer Manuel de Pedrolo. D’ell és la traducció de ‘Manhattan transfer’, publicada per primer cop en 1965.
Si Nova York és un mosaic que es mou com els vidres d’un calidoscopi, cap relat és capaç d’explicar-ho millor que el de Dos Passos. Les descripcions quasi impressionistes, l’atmosfera diversa i bigarrada a l’hora, l’aire feixuc i tens, l’etern girar d’un estol de personatges tant immens i diferent com la pròpia ciutat i la construcció fragmentària de la realitat, conformen una de les millors visions literàries d’aquest cosmos urbà en permanent big-bang des dels colonitzadors holandesos.
A la meva biblioteca els llibres de John Dos Passos s’hostatgen entre dues interpretacions tan oposades de l’existència com són la visió decimonònica d’Eugeni d’Ors al ‘Glosari’ (Quaderns Crema), i el retrat d’un drama moral i social a ‘Crim i càstig’ (Proa) de Dostoievski. El món es construeix entre ambivalències, i ‘Manhattan transfer’ n’interpreta un petit fragment. Però la mirada oberta del seu autor li dona una dimensió universal que avui, vuitanta-sis anys després, encara ens serveix per preguntar-nos quina és l’objecte real de la condició humana.