L’equació de la droga

Amb William Burroughs vam saber que hi havia un perquè intel·lectual més enllà de l’estimulació sensorial que ens proporcionaven les drogues: la droga no era un mitjà per gaudir més de la vida, era una forma de viure. Allò anava més enllà d’una simple punxada o d’una esnifada. Ultrapassada l’era de les flors als cabells i la pau, en un món en violència constant, allò era una autèntica i real revolució.
Vam llegir ‘Ionqui’ i ‘El almuerzo desnudo’ en esgrogueïdes edicions de Bruguera, alguns van baixar a Tànger per conèixer en persona l’heroi que havia sobreviscut a l’equació de la droga i la majoria vam experimentar amb tot el que vam tenir al nostre abast. El dia que vam descobrir ‘Cartas del Yage’, en aquella mítica edició d’Star books, vam entendre que la droga era un llenguatge transversal culturalment i global políticament.
Ara, és clar, els que hem sobreviscut ja no tenim edat per les drogues. També vam arribar, mentalment, a contemplar la vida concentrant-nos en mirar la punta de les sabates. Inerts, vam deixar que la vida passés al nostre voltant, vam estar malalts i vam sentir els nostres crits ofegats entre el xivarri mundà. L’angoixa intel·lectual que la droga va provocar en una generació va ser més poderosa que l’estimulació.
Quan alguns dels millors cervells d’aquella generació van ser obscenament trobats amb les xeringues clavades a la vena, l’equació de la droga va capgirar les seves incògnites. Alguns van poder fugir-ne refugiant-se en el silenci i la introspecció filosòfica, d’altres simplement van córrer fins que no van poder més; però la majoria van baixar el cap humilment i van demanar una oportunitat. No ho van tenir gens fàcil, el relat anguniós i obscè de Burroughs els havia penetrat fins la medul·la i la marxa enrere per camins de regeneració social era ple de renúncies. La societat benpensant estava disposada a acollir-los si s’agenollaven i li juraven fidelitat. No els va servir de res, l’equació era dins seu.