No pretenc pas esmenar-li la plana. L’argumentació de la seva tesi es sosté en la seva experiència, d’una vàlua irrefutable, i les afirmacions que hi aboca són absolutament comprovables. Encara els moments més delicats del relat, on es relacionen el declivi de persones o paisatges al de la llengua, tenen una lluïssor d’esperança: “els seus mots sempre m’acompanyaran”. I és que, malgrat relatar l’esllanguiment progressiu del català als territori francès, Bezsonoff deixa un espai per totes les voluntats inalienables que lluitaran, allà o on sigui, per mantenir viva la llengua. L’escola la Bressola, Ràdio Arrels i moltes iniciatives culturals locals són l’expressió més clara i fefaent d’aquestes voluntats que es mobilitzen de fa temps, malgrat la incertesa lògica dels resultats. És aquesta una bis de la realitat, d’avui a la Catalunya del Nord.
Bezsonoff parla tot sovint de com veien els seus parents rossellonesos a la Catalunya del sud, de com interpretaven que, tot i parlar la mateixa llengua, era un territori estranger, espanyol, de com les emissions de TV3 a penes van interessar fins que no van transmetre els partits de l’USAP ‘perquè parlaven d’explosions de bombones de gas a Burgos’.
Malauradament la visió que la majoria de catalans del sud tenen i/o tenien de les comarques de l’altra banda dels Pirineus no és millor. Aquesta desafecció mútua ens fa a tots plegats més mal que bé. Te raó en Vicenç Pagès quan diu a l’autor que, per Barcelona, ell és un escriptor de poble mentre que Bezsonoff és un exotisme. Així han anat, i van, les coses entre ambdós territoris. Com podem pretendre que els mots dels padrins d’una i altra banda de la frontera de 1659 pervisquin en tots nosaltres, per molt voluntarisme que hi posem?
La tardor de 1981 vaig fer un llarg viatge en un 600 per les comarques del nord. Anava a la recerca d’una catalanitat que, si bé tenia clar que esllanguia, també sabia que restava gravada en paisatges, monuments i passatges de la història que havien tingut lloc en aquelles contrades. No em va sorprendre poder parlar català a penes amb els vells dels pobles, com tampoc no em va sorprendre el to folklòric amb que s’usava la catalanitat als rètols de les àrees de servei de l’autopista o a les banderoles promocionals dels súpers. Potser aquests senyals formin part del cant del cigne.
La contraposició a l’atmosfera lànguida d’aquell viatge la vaig viure en successives edicions de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Però aquella mena d’illa de catalanitat perfecta era tan irreal com els rètols de l’autopista (a més vaig descobrir que la majoria de militants històrics del catalanisme estaven barallats entre ells). Avui, als Angles on l’escriptor estiuejava de petit, se sent parlar molt més el castellà que el català. I això, a molt dels sud, ens sona a rendició (a canvi dels euros de l’esquí, potser).
Difícil assistir al testimoniatge del declivi d’una civilització amb aquestes condicions. Fins i tot donant-li un tractament literari, com fa Bezsonoff, la crònica d’un ocàs no deixa de ser una actitud compromesa i psicològicament amarga.
Joan Becat
El director del Centre de Recerques i Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà és un dels científics universitaris més prestigiosos de la Catalunya del Nord. La seva irreductible adscripció a la llengua i la cultura catalanes l’han convertit en un referent de qualitat del català a les terres rosselloneses. Ell sol no salvarà el català allà, però la seva feina és imprescindible.
Joan Lluís Lluís
L’autor d’Aiguafang, El dia de l’ös o la recent Xocolata desfeta (tots editats per La Magrana) és un dels escriptors catalans contemporanis més ben valorats per la crítica. Que sigui del Rosselló és un factor que prestigia una llengua que es bat en retirada, però que ni de bon tros se sent vençuda per l’estultícia francesa que, durant dècades, l’ha intentat reduir a un trist ‘patois’.
A la foto: els avis de Benzsonoff (arxiu familiar)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada